Entre els anys 1939 i 1949, a la Barcelona ocupada, sotmesa, reprimida i humiliada pel francofalangisme triomfant en la guerra, es va viure una batalla silenciosa, relativament discreta, però importantíssima: en un país convertit, per la força de les armes, en un erm, quines noves propostes culturals-intel·lectuals s’imposarien? Qui dirigiria i protagonitzaria el gegantí procés de suplantació del sistema cultural català, majoritari abans de 1939, suposadament anorreat fins a les darreres arrels?
El setmanari Destino. Política de Unidad, dirigit amb enorme intel·ligència per Josep Vergés, Josep Pla, Ignacio Agustí, Manuel Brunet i Joan Teixidor, entre d’altres, va endegar una dura batalla contra falangistes i franquistes espanyols, per erigir-se en el grup hege­mònic de la nova situació cultural. Des de Solidaridad Nacional o els despatxos oficials, Juan Aparicio, Miguel Villalonga, Luys Santa Marina, els cadells intel·lectuals del falangisme local de les revistes Alerta o Estilo, se’ls va combatre amb la violència verbal i física. Però les expectatives francofalangistes estaven condemnades al fracàs més absolut.
Amb el teló de fons d’una guerra mundial en la qual tot el món franquista català, inclosa la gent de Destino. Política de Unidad, va jugar la carta germanòfila mentre va ser possible, Catalunya va viure una kulturkampf nostrada, de la qual en va sortir guanyadora, a la fi, una proposta de franquisme regional que es consolidaria com un focus intel·lectual i cultural de primera magnitud durant tota la dictadura franquista.