Guillem Tell és posar nom a la cosa. Arrel d’una relectura de les proses de J.V. Foix i Joan Brossa, vaig plantejar-me escriure en prosa per alliberar-me de la contricció del vers i activar la llibertat de la ment creativa des d’un angle més obert i arriscat.
L’experiment era posar el mínim de filtres possibles a l’elaboració del pensament. Sacrificar tota línia argumental i observar, en el meu cas, “meravellar-me” de la quantitat d’imatges fantàstiques que emergien per adonar-me de l’autocensura i de com inconscientment descartem una imatgeria per ser fidels a una línia d’argumentació. La demostració és que el pensament es pot domesticar i la poesia ha de transgredir aquesta constricció de la interpretació linial de la realitat.