Joan Todó (La Sénia, 1977), va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona, i ha anat bastint una obra de prematura maduresa a partir d’un ultralocalisme que la converteix en universal, on l’aposta per un llenguatge intimista i alhora deutor de l’exterioritat, amb un indisciplinat ús del lèxic local que s’expandeix a qualsevol territori que el pugui enriquir, el converteix en una de les veus més importants del present literari del nostre país. Posseïdor d’un llenguatge personal i inconfusible, Todó ha anat trenant el seu corpus creatiu com a músic (Les paraules del Riu i l’estimable blog Palumbus Columbus) i assagista (col·laborant en revistes com Esment, La Veu de l’Ebre, Reduccions, Desmontando mundos, Divers, Paper de Vidre, Pèl Capell, El tacte que té, i actualment la celebrada secció “Lo melic del món” a L’Avenç).

Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) en aquesta mateixa col·lecció, i forma part de l’antologia Els pobles perduts (Ed. Sidillà, La Bisbal d’Empordà, 2012), és l’autor del llibre de narracions A butxacades (LaBreu Edicions, 2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors, que ara, amb El fàstic que us cega, tenen al davant, com diu Raül Garrigasait al text que clou el llibre, una gran experiència de llenguatge i un objecte lingüístic excepcional, una alenada d’aire fresc que flirteja amb el tremendisme però que se’n salva perquè la forma poètica acaba imposant-se convertint el pessimisme en la bellesa que només la poesia excepcional pot convertir en ofrena.