Records de la meva inexistència

Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de l´Oest americà. «He voltat per l´Oest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a l´Àrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, m´he ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tractava de política cultural. D´altra banda, puc dir sense por d´equivocar- me que jo també estic ferida i formo part d´una societat que malfereix tothom, i en particular les dones.