Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l”etapa inicial del moviment independentista català: l”etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el perío-de franquista. Fundador d”organitzacions com Estat Català, Bandera Negra, Nosaltres Sols! o el Front Nacional de Catalunya, i lligat amb el pseudònim de Vibrant a les empreses periodístiques més destacades del nacionalisme radical -moltes d”elles creades i dirigides per ell mateix-, Cardona forní el separatisme d”una estratègia basada en el model irlandès gràcies a la qual va superar l”estadi culturalista i es va transformar en un espai polític i ideològic, tot i que reduït, a partir d”un secessionisme nítid que, en certa manera, converteixen Cardona en el primer independentista català. Defensor d”un nacionalisme ferm i intransigent, el que fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936 ha esdevingut un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l”única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.