A contratemps ens passeja, amb un polze poètic ferm i decidit, pels relleus més esdrúixols de la reflexió d´un univers intimista i ple de matisos. El jo que es fon amb la naturalesa i amb el món, el jo que habita en el temps minúscul que hi ha entre dues lletres abans de constituir-se en paraula, el jo que s’enfronta sovint amb les adversitats, amb tots els seus contratemps, ens sedueix amb un ús exemplar de la paraula poètica. El pensament vertical que es respira en els seus versos, el que es clava al terra després de tocar el cel, ens descriu subtilment la tristesa, l’enyor, la complaença, la quietud, la bogeria... sempre acompanyats d’alguna arítmia, d’algun entrebanc com a excusa per gronxar-se en un instant arrelat al sentiment més pur.