La història del soldat de Baltimore apareix al llibre de Stendhal Racine et Shakespeare (1823). En una conversa entre un acadèmic classicista i un romàntic, surt el terme «il·lusió». Aleshores, el romàntic explica el següent: «L’any passat el soldat que estava en funció a l’interior del teatre de Baltimore, veient que Otel·lo, en el cinquè acte de la tragèdia del seu mateix nom, anava a matar Desdèmona, va cridar: “Que no pugui ser mai dit que en la meva presència un maleït negre haurà matat una dona blanca.” En aquell mateix moment, el soldat dispara amb el seu fusell i fractura un braç a l’actor que feia d’Otel·lo. La representació va haver de plegar». L’anècdota entusiasmava Roland Barthes. Cada any l’explicava als alumnes i, després, es posava a riure. El llibre que teniu a les mans conté un conjunt d’assaigs comparatistes que es posa sota l’aixopluc de Stendhal i de Barthes, però també d’Emmanuel Carrère i de Mircea Cartarescu, de Sergi Pàmies i de Francesc Serés; estira els fils de la relació entre realitat i ficció i fa una proposta (inevitablement fracassada) de definició de l’autoficció per defugir aquesta mena de calaix de sastre en què s’ha convertit (ple de tota mena de dols, penes, divorcis, separacions…) i que n’oblida la hibridesa interrogativa. Perquè l’autoficció ha de ser un camp de tensió, ha de fer una mica de vertigen… Com en un trompe-l’oeil.