Sovint s’associa Barcelona amb termes com ara creativitat o disseny, si bé pateix una evident manca d’espais de creació per a l’art contemporani, especialment de mida petita o mitjana. I mentrestant, el MACBA —un museu públic amb una col·lecció privada—, quin paper hi juga en tot això?
Buscant les arrels històriques de la situació actual en el noucentisme i els processos polítics de la transició i l’autonomia, ens trobem que darrere els discursos d’austeritat i racionalitat administrativa hi subjau la sistemàtica desafecció del catalanisme de tots els colors envers un art que difícilment pot inserir-se dins una narrativa nacional però, en canvi, sorgeix i articula narratives del conflicte social que els governs malden per obviar. Del paper de producció de consensos que se li atorgà en la transició al de producció de valor que sembla dominar ara el discurs públic de les institucions, fem un esbós de la degradació de l’art contemporani a mans de la gestió cultural.
Jorge Luís Marzo, expert en les relacions entre art i política, denuncía en aquest pamflet molt influit per les idees d’Octavi Comeron les polítiques governamentals que, de manera creixent, marginen la creació contemporània a favor d’un art mercantilitzat que empra estructures públiques per revaloritzar actius i desgravar al servei de les grans fortunes.