Ted Kooser viu en un poblet de Nebraska. No gaire lluny, en un altre poblet anomenat Dwight, hi té un estudi on passa hores llegint, escrivint i pintant. La decoració de l’espai remet de manera inconfusible al seu univers poètic: joguines antigues, estris vells, fotografies en blanc i negre. En un dels vidres de la façana de l’entrada hi un rètol que diu Poetry Made and Repaired: es fa i es repara poesia. El toc irònic és remarcable, però també la voluntat d’afirmar-se com a poeta artesà. Kooser, que fa servir el vers lliure i dona al lector peces d’aire aparentment diàfan, explica que fa i refà els seus poemes, fins a quaranta vegades, abans de donar-los per definitius. No és un poeta que cerqui el to extàtic, ni gaires jocs intel·lectuals. Tanmateix, quan fa el cim els seus versos són una expressió feliç de la meravella davant la bellesa del món, una melancòlica constatació del pas devastador del temps o el calfred que sentim quan veiem passar l’ombra de la mort, i el sentit o l’ombra de sentit que batega en tot plegat. Poesia de les coses petites i poesia de les grans qüestions.