A Swing, l’evolució constant i coherent, sempre fidel a un llenguatge personal inconfusible, porta, en el seu ritme contingut d’espera, una reflexió sobre el moment en què les coses comencen a estar més enllà no només de ser possibles (per al poeta ja fa molt de temps que no ho són) sinó de ser recordades, i la incomoditat amb tot allò que es va perdre per culpa de les mentides, de les pors, de l’engany que penalitzava el desig, canvia el seu registre d’indignació per fer un repàs més elegíac de tot allò que va ser a mitges, de tot allò que no va poder ser i que ara ja és inútil desitjar. Una manera de dir adéu.