Per als medievals—cristians, islàmics o jueus—, pensar comportava sobretot llegir, és a dir, entendre un text, la qual cosa els obligava a explicar com s’ho feien per a copsar-ne el sentit. A semblança de filòsofs afins a corrents analítics dels darrers anys—Dummett, Putnam, de Libera—, creien que el llenguatge forneix la clau per a resoldre els grans problemes filosòfics o, en tot cas, per a poder encarar-s’hi. Fou a mitjan segle XIII, quan l’estudi de la suppositio ultrapassà l’àmbit gramatical i rebé una funció lògica, que esdevingué la propietat fonamental dels termes. Els tractats sobre les suposicions es dedicaren llavors a analitzar la semàntica dels termes d’una proposició car, com afirmà Joan de Salisbury, «cal analitzar acuradament quin significat tenen les paraules per tal d’establir amb precisió allò que tenen en si mateixes i allò que tenen en virtut del context en què es troben, per tal de poder dissipar l’ombra encegadora dels sofismes». Traducció catalana i traducció anglesa.