Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació humana i cultural d’un país que ja només serveix per destruir els propis membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on sigui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de ser en la comunitat. Moro com a país profetitza el final d’una manera d’entendre’ns històricament i antropològicament, a través d’un cos que encarna l’esterilitat d’una herència cultural i política que només aconsegueix ofegar els seus fills.