El safrà és una espècia valuosa que mai no ha desaparegut de l’imaginari català, i que darrerament es va fent un lloc en l’agricultura i la gastronomia de qualitat.

A l’edat mitjana, configurà, en certa mesura, la economia rural catalana perquè, gràcies a la seva llarga conservació, pogué servir de bé negociable en situacions de despeses imprevistes o en moments en què les males collites feien perillar les economies familiars. D’aquí li ve el sobrenom d’«or vermell», tant pel seu color com per la seva durabilitat i pel seu preu elevat.

Al llarg dels segles ha servit per a preparar tints, se li han reconegut algunes qualitats medicinals i té múltiples usos culinaris. Ho testimonien els receptaris tant de les cuines orientals —com ara l’índia, la persa o l’àrab— com de les europees —com ara la italiana, la suïssa o la sueca—. I, per descomptat, també de la catalana com en dóna testimoni el text culinari més antic en la nostra llengua: el Llibre de Sent Soví, redactat al segle XIV.