A les tres novel·les, per primera vegada reunides sota el nom de Cicle d’Almandaia, descobrim com els homes no estem fets de somnis, sinó de memòria. Superant la consistència onírica tan celebrada des dels temps de Shakespeare, arribem al triomf de la memòria, sense la qual cada dia despertaríem dins d’un univers tèrbol i borrós. Els records són íntims, volàtils, destructibles. La memòria és impersonal, irrepetible, coneixement, diu Antoni Vidal Ferrando a Les llunes i els calàpets. És així com s’estableix la frontera entre els records i la memòria i és així com l’any 1994 l’escriptor enceta la seva primera obra en prosa que, amb La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens, no deixa de ser una reflexió sobre la memòria com a forma d’identitat i de valentia.