El mite és una veritat que no resulta necessàriament «clara i distinta» a la raó i que, tot i això, es percep com a òbvia. És l’horitzó acceptat dins el qual se situa la nostra experiència de la veritat. Si el logos té la prioritat en les discussions dins una mateixa cultura, el mythos té la primacia en el diàleg entre diferents cultures. El símbol és el mitjà més potent que té l’home per apropar-se a la realitat i als seus semblants. Però el símbol necessita el ritu, entès no com a cerimònia sinó com a expressió de l’homo religiosus, no com a funció sinó com a activitat que l’home realitza en comunió amb el cosmos per al sosteniment de l’univers. Un mite sense ritu és només una freda ortodòxia. Però un ritu sense mite és pura superstició.