El vent de la nit

“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre”, escriu Joan Sales a Incerta glòria. A El vent de la nit se’n mesura l’abast. La mena de pau de després de la guerra és la nit enrarida i malalta de trenta anys de franquisme esbudellada per un supervivent, en Cruells. Ell és l’únic de la seva brigada que ha tornat al país després de la derrota. Guerra, amor i joventut són tres estats d’excepció; la sortida, un terreny d’on sorgeixen monstres. Viure és caminar en la fosca d’un túnel on el temps s’ha estancat, on la humanitat s’ha tornat fantasmal. Però l’esperança de trobar el rastre dels desapareguts no minva, i pot portar-te a buscar la companyia de l’enemic amb qui has compatit la joventut i la guerra. Si resulta que es diu Lamoneda, l’altra cara serà insuportablement estrafeta i l’hauràs d’aguantar mentre visquis –o mentre visqui ell: “És una mosca gran com un home; s’amaga en aquest forat i brunz sense parar perquè és una mosca però és d’hivern, quan les mosques estan engorronides. Aquesta mosca és una supervivent, l’única, dels milers que el 36 nasqueren de sobte d’ous amagats; cal anar de pressa, cal afanyar-se abans no pongui, pondria milers d’ous, això s’escamparia altra vegada per tota la faç de la terra…”

L’esventrada que Joan Sales perpetra és la d’una obra que s’escriu en l’ull mateix del que s’hi explica. Segons Gonzalo Torné, un prodigi literari, ja que la sordidesa del retrat no impedeix que “el vitalista exuberant floreixi en gairebé totes les pàgines”.