El llibre dels finals

El narrador d´aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d’Alvèrnia, a l´extrem nord d´Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s’adreça.

"Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s´hi troba el fantasma." Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l´occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d’aquelles que semblen les més puixants.

Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.