Els onze

Una pinzellada que passa de la llum esclatant a la negror més absoluta uneix els universos pictòrics de Tiepolo i David: és la biografia de François-Élie Corentin, el “Tiepolo del Terror”, nét d’hugonot analfabet, fill de poeta fracassat, criat per dues dones desesperades d’amor i autor sobretot d’Els Onze, el quadre més tenebrós i més famós del Louvre. Una muralla immensa d’onze homes, els membres del Comitè de Salut Pública, immortalitzats sobre el llenç en una il·lusòria “cena revolucionària” mentre els éssers humans, víctimes i botxins, són lliurats als monstres carnissers de la Història. Precisament perquè la Història és un pur terror i el terror ens atrau com un imant, calia enfilar-se, gràcies a la literatura, al capdamunt d’aquest cim, sentir-hi l’alè i la puixança de les forces alliberades que s’emparen del món. Això és el que Pierre Michon escriu en Els Onze, “el quadre tan improbable que res no feia pensar que pogués existir, que no hauria hagut, que hauria perfectament pogut no existir.”