L’Einar, que va néixer i viu en una petita ciutat del nord de Suècia, no ha sabut mai, en els quaranta anys que té, per què el seu pare va abandonar Catalunya de ben jove i no hi ha volgut tornar. Les circumstàncies l’empenyeran a esbrinar-ho i el duran a un món de silencis que es manté des del passat. «El fill el va mirar per veure si era capaç de distingir alguna emoció en el rostre de l’home que l’havia dut al món, quasi sempre inaccessible, quasi sempre tan serè i dur alhora, com el mar de gel on en aquell moment seien tots dos. No es podia dir ben bé que fos un home sorrut; no era gaire parlador, però tampoc no defugia les converses. Només quan en una xerrada apareixia qualsevol cosa que tingués a veure amb la infància o amb l’adolescència, i sobretot quan per alguna raó es parlava del seu país d’origen, es tancava en si mateix. Quan allò passava, els seus ulls foscos semblaven adreçar-se cap a algun punt més enllà de les parets, dels arbres o del mar»...