Cada vegada més, la història s’escriu en primera persona. Els historiadors ja no es conformen amb la reconstrucció i la interpretació del passat. Ara experimenten la necessitat d’explicar també la seua història, personal i familiar. S’ha configurat així un nou gènere híbrid, exemplificat sobretot per les obres d’autors com Ivan Jablonka o Philippe Artières, que expliquen amb detall la història de les seues investigacions i descriuen les seues emocions amb un estil força literari. Des de l’altre costat i seguint les passes de les obres de Patrick Modiano i W. G. Sebald, alguns escriptors com per exemple Javier Cercas, Éric Vuillard o Laurent Binet fan trontollar la frontera entre la veritat literària i la veritat històrica i creen «novel·les de no-ficció». Aquesta forta potenciació del «jo» planteja qüestions epistemològiques i d’altres de més profundes sobre les realitats del món contemporani, l’empremta del neoliberalisme i l’individualisme despietat que el caracteritza. En aquest assaig, Enzo Traverso qüestiona aquest gir subjectivista, del qual admet les potencialitats creatives, però també subratlla les ambigüitats polítiques i els límits intrínsecs.