Una de les formes més importants de la teatralitat popular són els anomenats balls parlats, que combinen evolucions coreogràfiques elementals, dansades al com­pàs de músiques rudimentàries, amb uns parlaments dialogats i en vers, cantats o recitats, de transmissió fonamentalment oral, que només es fixen per escrit tar­danament. Tracten arguments molt diversos, des de la sàtira de costums fins als combats llegendaris (com els cèlebres moros i cristians), passant per tota mena de balls festius incloent-hi els de temàtica religiosa, generalment vinculada al sant patró de la localitat que el representa. Les danses són col·lectives i generalment tenen funció d’enllaç entre les diferents parts de la representació, i més concre­tament per desplaçar-la d’un indret a l’altre de l’espai urbà, en la mesura que el ball se sol escenificar de manera itinerant al llarg dels carrers i places d’una po­blació, bé que la representació completa sol fer-se en un lloc determinat (plaça, cruïlla, era) a peu pla o dalt d’un cadafal amb una escenografia sumària i un vestuari característic dels diversos personatges que intervenen. "Teatralitat popular i tradició" recull les in­tervencions al II Congrés Internacional de Balls Parlats realitzat a la Universitat Ro­vira i Virgili de Tarragona del 24 al 26 de setembre del 2014. El primer es va fer el 1990 sota la presidència de Jaume Vidal Alcover, i va servir per posar sobre la taula aquest gènere del teatre popular tan viu a Catalunya, però més universal del que hom podia imaginar. Per això en el segon congrés, preparat amb motiu del 500 aniversari del ball parlat més antic de Tarragona, el de dames i vells, docu­mentat ja en una entrada arquebisbal de 1514, la convocatòria adquireix dimen­sió internacional i es donen a conèixer mostres d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica.