El potser com a públic. El quizá como público

El potser com a públic. El quizá como público

Editorial: Tushita

Año: 2021

EAN: 9788412311747

14,00 €
ENVÍO GRATIS
Recíbelo en tu casa en 2-4 días
Disponible ahora en
La Central del Raval
La Central (c/ Mallorca)
Disponible de 4 a 5 días en
La Central de Callao
La Central del Museo Reina Sofía
La Central del MUHBA
Ja hem parlat de la preservació de públics variats, com més modestos i diversos, millor. A banda de variats, també és útil de procurar-nos els públics més pròxims, els més presencials, els més extremadament immediats, a fi de sorprendre la vida ignorada que hi ha, d’amagat de qualsevol platea convencional, a recer de qualsevol ostensible expectació, convençuts que, enllà o ençà d’elles, el món no s’acaba pas. Si hi reeixim, molt més que no pas a un públic, el creador més aviat sentirà que s’adreça a una possibilitat, a una germinació, a una potencialitat de públics. És més, dependrà de la seva pròpia força creativa que aquesta possibilitat arribi a fer-se gairebé infinita. ¿O és que només hem de considerar, com a públic, un públic d’humans vius?¿Que potser, a l’hora de crear, no hi ha ja plantats davant nostre aquells que encara han de néixer? ¿I els autors que ens han precedit: no hi ha, gairebé presencial, en cada decisió nostra, un públic d’autors morts? I, encara, a banda d’allò estrictament humà, ¿no és concebible un públic mineral?, ¿un públic botànic?”. Juny de 2020. L´artista Eugenio Ampudia presenta l’espectacle «Concert pel biocè» al Gran Teatre del Liceu, a l’estrena del qual hi assiteixen, palplantats, 2.292 plançons d’arbres asseguts còmodament a les butaques. Un quartet de corda interpreta la peça de Puccini, Crisantemi. La BBC en parla amb grans elogis: Que original!... Però resulta que l’any 2015 l’artista Perejaume ja havia realitzat una escenografia molt, molt semblant (en aquest cas amb plançons d’arbres autòctons) per il·lustrar el cartell del 29è Festival Castell de Perelada; i quatre anys més tard, el 2019, per cloure la Biennal del pensament del CCCB es va presentar, dit amb paraules de Perejaume «una peça escènica amb públic humà confrontat a un públic forestal.» El mateix any apareixia editat en una edició molt petita de l’Institut d’Estudis Ilerdencs el text El «potser» com a públic, en què, diu ell «reflexiono explícitament sobre la possibilitat dels arbres i les plantes com a públic. Tot i que el text és anterior a l’edició del llibre, inclou una imatge de la instal·lació del CCCB.» Díes més tard que Ampudia realitzés el seu espectacle, Perejaume va escriure un article-carta oberta («Viver») adreçat «als mateixos mitjans que havien amplificat aquest concert» on exposa el seu punt de vista. Aprofitant l’estirada de la polèmica però especialment tenint en compte que l’edició anterior no havia arribat al gran públic, doncs era una edició no venal de 100 exemplars, ara Tushita edicions reedita en una nova versió la versió catalana del text El «potser»com a públic i en fa una edició bilingüe amb la versió castellana (El «quizá» como un público»), amb una acurada traducció a càrrec d’Orlando Guillén. presencial, en cada decisió nostra, un públic d’autors morts? I, encara, a banda d’allò estrictament humà, ¿no és concebible un públic mineral?, ¿un públic botànic?”.