Les nostres recomanacions i propostes

Des de l’acceptació de la pèrdua de la memòria a causa de l’envelliment, passant per records sobre l’hostilitat vers les dones que es volien dedicar al periodisme als anys seixanta, fins al comiat de la vida. No me’n recordo de res llegeix i rellegeix el relat patriarcal, que ha imposat uns «estats definitoris» en la vida d’una dona —la noia jove, la dona casada, la mare, la Divorciada i la vella— que no tenen res a veure amb els de la vida d’un home —el treballador, el professional, el bon amant i el veterà—. D’aquesta manera, Nora Ephron desdibuixa els contorns per parlar dels diversos escenaris vitals i professionals —el no-res, l’èxit i el fracàs—, abandonant la imatge idealitzada de certes persones com la seva mare, treballadora, defensora de les seves filles i amb bon gust per la roba, però «borratxa sonada», així com dels seus exmarits, sempre de la mà de la ironia i la comicitat.
 
Recolzant-se en la nostàlgia del record, en els episodis senils i els «moments Google», l’estructura del llibre d’Ephron es presenta de forma fragmentària, es talla el fil dels articles per tal d’obrir un petit espai per a les irrellevàncies: la truita de clares, el tefló o l’ampolla de San Pellegrino. Així, tal com diu Eva Piquer al pròleg del llibre, el desplegament de l’obra de Nora Ephron és una demostració de com en el procés d’escriptura de l’autora «tot s’aprofita».