Les nostres recomanacions i propostes

Ara fa cent anys d’un dels moviments més desconeguts pel gran públic. Un centenari absent de grans mostres al voltant del dadaisme, que més que un moviment va ser una actitud que reclamava la unió de la vida i l’art. L’última gran mostra es va celebrar al Centre Georges Pompidou la tardor de l’any 2005. L’any següent i per partida doble va viatjar a l’altra riba de l’Atlàntic, al MoMA de Nova York i a la National Gallery de Washington. Una exposició «impossible», com hauria dit Max Ernst, que va intentar recollir i conjuminar una actitud en més d’un miler d’obres de més de 50 artistes, repartides en petites sales en forma d’escaquer en una superfície de més de 2.200 metres quadrats. Va ser la gran mostra de l’any, no només per la complexitat de reunir aquest univers a través de pintures, escultures, àudios, fotos, revistes, pamflets, pòsters, documents, pel·lícules, collages, assemblages, sinó pel fet de rememorar aquesta energia espontània i caòtica que recorria les vetllades dadà i que va ser la principal aportació del moviment. Una mostra d’aquesta diversitat és l’acurat catàleg de la mostra de París, que com si es tractés d’unes pàgines grogues ens fa arribar cadascuna de les aportacions d’aquests artistes —molts dels quals desconeguts i anònims— al llarg de més de mil pàgines.

L’origen i la denominació de dadà és una confusió d’històries al més pur estil dadaista. Les dels mateixos dadaistes són tan diferents les unes de les altres que és impossible assenyalar-ne una com a correcta. La més popular és la que fa referència a Tristan Tzara, que, el 8 de febrer de 1916, va trobar la paraula dadà en un diccionari que havia posat damunt el seu escriptori per buscar-hi una paraula a l’atzar; va obrir-lo per una pàgina qualsevol i va buscar la més rara i desconeguda. Va ser així que va topar amb dadà, que significa ‘cavall de fusta’ en francès, també ‘dida’ i ‘papà’ en anglès, ‘cubell’ i ‘mare’ en una comarca italiana, és una doble afirmació en rus i en romanès, etc.

La paraula dadà no tenia importància, el que els importava era l’esperit de l’absurditat del seu significat. Richard Huelsenbeck, un dels participants i fundador, posteriorment, de Dada Berlin, ho va definir així: «...el dadaisme no ha sigut inventat per un home, ningú l’ha imaginat, proposat o llançat, va néixer com una expressió de l’enemistat contra la guerra i els governs, com a por i necessitat de hobbies de l’esperit, com a cinisme radical, com a resignació, ràbia i radicalització d’un mateix i nàusea. El dadaisme va ser un corrent artístic que es reia dels corrents artístics, a través de la sinceritat incondicional». Però realment anava més enllà. Dadà reclamava un espai de rebel·lió, negació i destrucció de les convencions socials, polítiques, literàries i artístiques, el sistema en general.

Dadà inicia el seu camí el 5 de febrer de 1916 al barri més pobre de Zuric, en una antiga cerveseria anomenada Cabaret Voltaire. El seu principal artífex va ser el poeta Hugo Ball i la seva companya sentimental, Emmy Hennings, als quals es va unir ben aviat el veritable motor del moviment, Tristan Tzara. Allà va tenir lloc la primera vetllada dadà. Es dóna a conèixer entre estrangers enemics de diverses nacions en guerra que s’uneixen per a un treball de l’esperit. Les vetllades s’omplen de lectures espontànies, recitals de música en tres idiomes a l’uníson, grotesques manifestacions en contra de l’artista burgès i el seu art, excèntriques representacions cap a la política.

Les polèmiques vetllades van ser el principal mitjà de difusió de les idees del moviment, que va trobar suport en diverses publicacions a mode de pamflets i revistes que es van estendre com un virus donant lloc als grups dadaistes de París, Hannover, Colònia, Berlín i Nova York. El moviment dadà va ser efímer, la seva vida es va desenvolupar entre 1916 i 1924.

El centenari ens convida a la lectura de tres magnífiques publicacions que commemoren el modus vivendi dadà: Jed Rasula ens convida a fer un recorregut històric curosament documentat a través dels esdeveniments des dels inicis del Cabaret Voltaire i les seves diverses ramificacions a les ciutats de París, Berlín, Hannover, Colònia i Nova York en el llibre Dadá. El cambio radical del siglo xx; i José Antonio Sarmiento ens acosta a la història dels inicis del moviment a través dels seus participants a Cabaret Voltaire i ens ofereix un recopilatori de petites anotacions de diferents autors que van participar en les publicacions dadà a 168 dardos dadá.