Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �


Buscar en el blog:

Entrevista amb Francesc Serés

12.01.2015
«En algun lloc que va dels llibres a les vivències» situa Francesc Serés (Saidí, 1972) la seva escriptura. Autor de la trilogia De fems i de marbres (2003), d’una obra de teatre atípica, Caure amunt (2008) i dels relats de Contes russos (2009) i Mossegar la poma (2012), publica ara les cròniques de La pell de la frontera.  Un llibre del tot excepcional, ple de significats, elaborat al llarg de deu anys, i que, d’alguna manera, tanca un cicle començat amb La força de la gravetat (2006) i La matèria primera (2007). 

Abel Ramon: De quines fronteres parla La pell de la frontera?
Francesc Serés: Parla de fronteres socials, culturals, econòmiques, però, sobretot, parla de fronteres mentals, de processos que no hem acabat de fer i que ens separen de l’altre. La diferència és factual, però el tractament que en fem és polític, defensivament polític o políticament defensiu. Les fronteres són línies imaginàries, en pots posar tantes com vulguis.

A. R.: Com és la pell de la frontera?
F.S.: És una pell de superfície infinita.  En el cas de La pell de la frontera, no separa ni Alcarràs ni Saidí, és una pell que arriba al Senegal, a l’Equador, a la Xina i al Vietnam, a Ucraïna. És una pell suada, plena de durícies, porosa i de contrastos de colors i textures.

A.R.: Què et va moure a escriure aquests textos, a la frontera entre la ficció i el reportatge?
F.S.: Va ser la voluntat d’acabar un recorregut que començava amb La força de la gravetat i que continuava amb La matèria primera. Amb la immigració, amb el contrast amb la immigració, obtenia una imatge diferent de la classe mitjana a Catalunya i, per extensió, a l’Aragó, a Saidí i a Monegres. És un projecte que, a més, enllaça amb la trilogia anterior i que també dialoga amb altres llibres meus, com Mossegar la poma i Contes russos. En tot cas, es tracta sempre de veure en què consisteix la definició d’un nosaltres que no sé fins a quin punt és un jo.

A.R.: Francesc Candel cita Faulkner:
«Ells creien que no era aquesta [la terra] la que pertanyia a la gent, sinó la gent la que pertanyia a la terra». I després es pregunta: «els pobles qui els constitueix, els homes o la terra?»
F.S.: No hi ha respostes senzilles a preguntes complicades. Això només ho fa l’autoajuda. Et contestaria que les dues i que cap de les dues coses, i que hi sumessis moltes altres opcions. Jo no sé si ningú pertany enlloc. Mira tots els immigrants que arriben, a on pertanyen?

A.R.: Al llarg del llibre hi ha una voluntat ben bé antiteòrica. Renegues de la teoria i l’assaig?
F.S.: Bé, no és que renegui del fons tèoric.  Sense la literatura, sense els estudis, sense les monografies i sense els assajos que he llegit, difícilment podria haver entès què havia passat a Saidí i a Alcarràs.  La cultura s’estima, i l’antropologia, la història i tantes altres disciplines me les estimo molt: m’han fet. El que em fa nosa –i molta– és la retòrica, el llenguatge emmascarat, la cortina de fum que impedeix entendre, que afegeix un altre nivell de complexitat. De vegades –i dic de vegades, no sempre–, hi ha fets que s’entenen millor en directe, que desmenteixen tot els discursos que intenten interpretar-los. Quan l’objectiu del discurs és més discurs, què ens queda?

A.R.: Et diré cinc autors i cinc obres: Viaje a la Alcarria, Camilo José Cela; Els altres catalans, Francesc Candel; Camí de sirga, Jesús Moncada; Els raïms de la ira, John Steinbeck; Elogiemos ahora a hombres famosos, James Agee i Walker Evans.
F.S.: Són llibres referents, tots per la proximitat dels elements que tracten i descriuen.
Te’n diré més: qualsevol llibre deNaipaul, Coetzee, Pla, Lévi-Strauss, Maupassant, Delibes, Gogol i tants d’altres. Qualsevol que se’n surti quan vulgui explicar-nos què som.

A.R.:A La pell de la frontera hi ha el negatiu fotogràfic dels personatges de la trilogia De fems i de marbres?
F.S.: Hi ha un cert retorn a una part d’Una llengua de plom, que és un llibre que sempre m’ha fet por i que no goso tornar a llegir. De fet, el penúltim capítol de La pell de la frontera és bastant ’unallenguadeplomesc’ i no sé fins a quin punt intento explicar què em passava pel cap quan l’escrivia.

A.R.: Segons Damià Gallardo, ja en el teu primer llibre, L’arbre sense tronc, el paisatge imposa la seva autoritat per perpetuar una determinada forma de vida, una relació conflictiva. La fricció de la frontera s’alimenta també d’aquest conflicte?
F.S.: Sí, però cal no oblidar que el paisatge és un gènere humà, que l’home hi és, per defecte, com una ombra. Així que el conflicte està assegurat. Tot és conflicte.  Ens han volgut fer creure que tot era consens, però en el fons tot és menys apol·lini del que ens pensem. Fins i tot el paisatge més paisatgísticament paisatgístic. 

A.R.: A una obra tan aparentment allunyada d’aquesta com és Caure amunt.  Llull, Muntaner, Roig, Lluís Muntadas destacava la capacitat que tens per fer «que allò conegut des de sempre sembli experimentat per primera vegada.» Has tingut aquesta sensació fent La pell de la frontera? El lector la té.
F.S.: Si ho diu en Lluís Muntada, que és un lector excel·lent, no seré jo qui l’esmeni.  Suposo que es tracta d’experimentar l’originalitat de l’error, aquell adagi que diu «equivoca’t tu», no deixis que els altres t’estalviïn l’experiència de l’error.  És el vell sapere aude que traspassa la gosadia del pensar a la del fer. I l’error és inevitable, però, de vegades, meravellós.

A.R.: Sam Abrams destaca de La matèria primera «el coratge i la dignitat humana, intel·lectual i artística d’enfrontar-se amb aquesta Catalunya i explicar-nos-la fil per randa sense maquillatge i sense subterfugi »... Les persones / els personatges de La pell de la frontera no semblen tan lluny dels de La matèria primera...
F.S.:No, de fet, em sembla que molts d’ells han passat d’un llibre a un altre sense que jo me n’hagi adonat. Han crescut, han canviat de nacionalitat, de pell, de passat i d’expectatives i se m’han colat a La pell de la frontera. La dignitat és la que ha de ser, em sembla que és un dels grans temes de la literatura de tots els temps.
 
Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información en nuestra "Política de cookies".

Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �