Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �


Buscar en el blog:

Entrevista a Carlos Zanón

07.03.2019
Hi ha una llarga tradició d'escriptors que revisiten personatges creats per altres autors. És el que el tu has fet amb Carvalho, el personatge de Vázquez Montalbán. Suposo que això té el problema de la comparació amb l’original, però imagino que també té avantatges. 
En realitat no em vaig plantejar res d’això. Jo faig servir els meus referents que moltes vegades són musicals. Me’n recordo del Bowie quan era incontestable i va fer un disc de versions, dels Smiths que no feien videoclips o que no volien sortir a la portada...
En la literatura sempre hi ha una inèrcia conservadora: “no facis això, això només porta problemes...” Jo sempre penso que és a la inversa, que la creació és risc i joc, no tenir por. Em vaig ficar en aquesta novel.la perquè vaig pensar que podia ser divertit. Vaig tenir present un altre referent que no és del món de la novel·la, el Cristopher Nolan, el Batman. Un personatge que semblaria ser el protagonista i el Jocker un personatge secundari, ara qui s’atreviria a dir això?
En els llibres som molt més conservadors que en el cinema o en la música, especialment en la literatura espanyola, per això vaig pensar que podia fer-ho; que podia ser divertit, que em permetia fer coses que no havia fet mai: fer un policial en primera persona i treballar amb una altra ciutat . També m’agrada molt fer coses que la gent no s’espera.
Com a referent literari vaig pensar en Banville, que evidentment està a un altre nivell del que estic jo: té tan prestigi dins les lletres angleses que a vegades també te ganes de jugar. Ningú pot dir que el Banville ha recreat el Marlowe de Chandler amb un objectiu comercial, sinó que ho va fer per divertir-se, per provar coses. Amb aquesta idea he treballat amb el Carvalho, que ben bé podria ser com un Indiana Jones, he pensat molt en els còmics: canvien els guionistes, els dibuixants, una època t’agraden més i d’altres no tant. Fa dues generacions que Carvalho no connecta amb la gent jove, el meu fill va començar a llegir Sherlock Holmes per la sèrie de la BBC. Connectes perquè hi apareix Moriarty escoltant Stayin’ Alive. En aquest sentit, Carvalho és un personatge molt potent perquè està fet de materials impossibles: comunista i agent de la CIA. Tenia clar que era fer una novel·la del Pepe Carvalho, no una novel·la de Vázquez Montalbán.

El relat comença amb un recurs molt cervantí: el personatge sap que ha estat utilitzat per un autor com a protagonista de les seves novel·les: al Quixot li diverteix molt  veure’s convertit en un personatge literari. En aquest cas no sé si Carvalho està tan content com el Quixot
Sí, és una manera de marcar el punt de partida al lector, em semblava la millor manera de començar la novel·la i que els lectors deixessin ja de costat la relació de Carvalho amb Vázquez Montalbán, en cap moment aquest llibre tracta de com ho hagués escrit Vázquez Montalbán

Suposo que has fet una relectura dels llibres de Vázquez Montalbán. Com els has trobat ara?
La veritat és que he tingut impressions més bones que negatives. Per exemple: els llibres que llegeixes en el moment en el que surten hi poses unes expectatives, una ansietat que a vegades resulta decepcionant. Amb el Carvalho passava, llegies El premio o el Balneario i deies pf! En canvi ara llegeixes El Balneario i és una boutade però està molt bé. A mi m’han agradat, malgrat que hi hagi llibres més fluixos, potser una mica fets amb el pilot automàtic, però també et trobes llibres com Quinteto de Buenos Aires, amb els que va intentar tornar a fer una novel·la potent o els primers: Los pájaros de BangkokLos mares del Sur, Tatuaje.. són molt bones novel·les negres. Fins i tot en les novel·les més fluixes sempre et trobes pàgines de literatura; hi ha un fragment de El delantero centro que parla d’uns ionquis i fa una descripció molt bona, parla de com viuen, la relació que tenen... és un gran escriptor. En resum, podria dir que ho he passat millor del que recordava.

Tu que tens aquest mirador com a director de la BCNegra, ens podràs dir quina és la relació dels escriptors estrangers amb Carvalho.
Evidentment, Carvalho no és el que és per nosaltres, i això que aquí tampoc no és el fenomen francès de Simenon, tot i que pels escriptors sí que està present Carvalho perquè ha modificat tota la resta de personatges de novel.la negra del Mediterrani, l'hedonisme i el compromís polític han influït poderosament en tots els autors: Jean Claude Izzo, Markaris, Camillieri, Donna Leon... ja sigui per intentar fer una cosa semblant en el seu marc territorial o bé per no fer-ho. Jo crec que Carvalho va marcar tota la novel·la negra mediterrània, per això és tan important. Almenys el coneixen de nom, no sé fins a quin punt l’han llegit.

Pepe Carvalho en primera persona: és un personatge que com molts dels teus està navegant contínuament, buscant alguna cosa i no sap exactament el què, movent-se en aquest món líquid, s’investiga a si mateix; no té una manera d’expressar l’afecte o d’aclarir els seus sentiments. 
Sí, crec que està molt ben vist això. Probablement jo sóc així. Mai he pogut connectar d’una manera potent amb la gent; sempre hi he tingut molt bona relació però mai m’he enganxat. Trobo sempre que tot és molt relatiu, aquesta sensació de que estàs vivint a un lloc amb una persona, però podries estar perfectament bé a un altre lloc, aquesta sensació de que tot depèn de tu, de com estàs i del que aportes perquè les coses funcionin. Això fa que quan he de crear un personatge estigui a la deriva. Si tries, estàs decidint, rebutjant les altres possibilitats, són personatges que sempre estan intentant entendre què els hi passa i probablement no els agrada el que hi que troben.
Algú diu: Si vostè es queda aquí sabrà qui és...D’acord, però potser no vull quedar-me aquí. Aquest plantejament funciona molt com a motor dels meus personatges, es mouen per buscar coses i fan preguntes al lector. Molts dels personatges que m’agraden són els que busquen una cosa que no saben que han perdut o que no tenen, la literatura és això: trobes la veritat a mesura que vas parlant.  Hi ha la gent que té les coses molt clares però hi ha altre gent que a mesura que parla va trobant coses. Escriure és això, trobar fragments d’una certa saviesa.

No em sembla que Carvalho estigui interessat per la investigació que està fent, especialment pel resultat ni per la veritat, sí que per arribar a un cert enteniment, però no en la veritat.
Això és una cosa present en tots els Carvalhos: Carvalho sempre busca la veritat, i la veritat és decepcionant. Poso un exemple d’un típic cas de Carvalho: el seu soci l’enganya i fica la mà a la caixa. I què faig ara? Això no és el meu problema, vostè ja sap la veritat i té dues maneres de solucionar-ho: acomiadar aquest soci seu o mirar per una altra banda. Aleshores sempre és el mateix. Carvalho sí que té una intencionalitat de trobar la veritat però sap que aquesta veritat no el salvarà de res, ni l’il.luminarà.

Em sembla que és un dels temes clàssics de la novel·la negra: la inadaptació de l’investigador, que és el que dóna la perspectiva sobre el món social i fa possible la seva descripció i la crítica. En aquest cas veiem en Carvalho  la incapacitat de trobar res sòlid, d’estimar, de mostrar-se tal com és.
Si, per exemple amb Biscuter. Li fa ràbia que dins la seva simplicitat trobi un forat a la vida que sigui per ell. Biscuter en el fons té més capacitat d’adaptació que ell, i això li fa ràbia. Com si et trobes un amic que té una nòvia, es va casar, i veus que ha trobat el seu lloc en el món, encara que tu pensis que és una persona horrible. Per això m’agrada que Biscuter s’enfronti a ell; la persona popular davant el sofisticat i intel·lectual.

Una altra cosa de la novel·la que m’ha interessat molt és això de que no estigui tancada temporalment ni per davant ni per darrera; és un tros de vida que acaba justament abans del atemptats de la Rambla que seran un drama per Barcelona, i el protagonista diu que fins aquí.
No només per l’atemptat; si l’atemptat hagués estat com el de les torres Bessones, que el que va generar va ser que la ciutadania tragués tant el patriotisme com els bons sentiments i la sensació de pertànyer a una comunitat, hagués sigut diferent.
Aquí, amb un ambient que ja estava tan enrarit, la nostra actitud i la de tothom davant d’això va ser horrorosa. Des del principi, uns i altres el que van tenir més interès va ser de posar-se la medalla, dir que va ser culpa de l’altre, que si l’alcaldessa no ha posat això, etc. Va ser terrible, i en la manifestació posterior la gent estava més pendent d’altres coses, que puc entendre, però no era el dia: havien matat a persones únicament per venir a visitar Barcelona.
Crec que la mirada de Carvalho, amb tot això, hagués estat molt més despietada, i vaig trobar que la novel·la havia de tancar-la abans que passés tot, abans de les eleccions. Veia a Carvalho enfrontant-se a la policia perquè la gent pogués votar, etc. Si passava aquesta frontera, Carvalho s’hauria hagut de posicionar d’alguna manera, no hauria pogut continuar sent el Rick al cafè de Casablanca. Si ho mirem amb perspectiva, potser aquell moment és la fi d’una determinada idea de societat, ni millor ni pitjor. Crec que, a partir de l’atemptat i de l’1 d’octubre, tot ha canviat.
En el moment que veus una senyora tirada escales avall, per molt que estigui fent una cosa il·legal, t’has de posicionar. I tampoc el veig defensant a Waterloo a Puigdemont. Era molt complicat, si ho és per a nosaltres, que no hem de dir la nostra opinió en un llibre, imagina un personatge de ficció....
Pel que fa el que deies de la temporalitat, a mi m’agraden molt les novel·les, i crec que és una de les grans influències que tinc quan escric, del Raymond Carver: posem el play, posem l’stop, i ja està. Això és el que ha passat, i amb això hi ha un món. Totes les històries són trossos de vida que passen entre el play i l’stop, això em segueix agradant molt.
Volia preguntar-te per les veus de les mortes de Montjuïc, la part fantàstica o més poètica de la novel·la. Perquè vas pensar en fer servir aquestes veus de les víctimes a la novel·la?
Hi havia una cosa que tenia clar que volia fer amb el Carvalho. Quan llegeixo autors sud-americans, em flipa molt la llibertat que tenen per posar el que sigui a les seves novel·les, sense pensar en el merca; ja a Taxi vaig voler-ho fer. M’al·lucinen els uruguaians, mexicans, argentins. També ho fan els africans: això no té res a veure però en parlaré, i ara parlaré de la meva àvia, i aquest personatge que està mort també parlarà... M’agrada molt perquè crec que amb les sèries, les pel·lícules o la música ho acceptem bé però a la literatura és més que “vostè ha començat amb primera persona, doncs ara ha de seguir així...”; però és ficció, és una novel·la!
Volia parlar en primera persona, i també tenia ganes de parlar dels morts. Amb la història de les prostitutes de Montjuic vaig pensar que la manera d’explicar-ho, en lloc de fer parlar una periodista, és que elles mateixes ho expliquessin. És una manera de donar-les una veu, que expliquin elles mateixes què és això; m’agrada també que elles parlin del seu propi codi, d’aquesta solidaritat entre les víctimes.
També estaven presents, evidentment, la Balada de Spoon River, Bolaño, Rulfo, aquestes lectures que se’t queden al cap.
Pensa, a més, que era un llibre per Planeta: comencem a Madrid, amb “una tralla que te mueres”, després que parlin mortes... pensava arribar a un públic majoritari, però volia fer-ho amb les meves cartes. Sempre he pensat que la gent és capaç d'adaptar-se al menjar que li ofereixen. Quan jo era petit, els meus pares, que no tenen estudis, veien Yo Claudio, que era una sèrie de la BBC súper complicada, i els meus pares n’estaven molt enganxats. Després si fan Sálvame la meva mare veu Sálvame, sense problema. La mateixa persona pot mirar les dues coses. Jo crec que en la novel·la això es veu: hi ha moments que són tour de force narratius per a un públic estàndard, i la gent ho llegeix igual i li funciona igual. El capítol de les prostitutes és un capítol que la gent em diu que li agrada molt, i és gent que no està acostumada a aquests canvis.

I et quedes amb ganes de fer-ne més, o no?
Penso en l’Alicia Giménez Bartlett, que té alguns llibres que no són de Petra Delicado, i que són boníssims. Però quan crees un monstre com el Petra Delicado, que ven moltíssim, sobretot a Itàlia, que és un Déu, per molt que facis altres bons llibres i que ho intentis, és molt forta l’atracció del producte que funciona a nivell comercial. I en aquest cas és diferent perquè Petra Delicado és el seu llibre, i penso que si pots viure d’un personatge teu és una sort, però en el meu cas no és ni el meu personatge.
M’ho he passat bé i no m’importaria d’aquí 3 o 4 anys fer un altre Carvalho; també he treballat bé amb Planeta, que era una cosa que no tenia clara, m’han deixat tota la llibertat. El que passa és que crec que si jo fés un Carvalho, i un altre Carvalho, i un altre Carvalho, acabaria sent el tio que fa els Carvalhos; i a mi m’ha costat molt publicar novel·les, porto 10 anys i he picat molta pedra, llavors crec que he de protegir la meva trajectòria. Penso que, si no, seria un error. Acabes apropant-te a l’estrella de la muerte i et quedes bloquejat.
M’agradaria, si tingués temps, publicar un o dos llibres més amb Salamandra, i d’aquí uns anys fer un altre Carvalho, com una cosa amb la que la gent connecta, gaudeix i en té ganes.  
Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información en nuestra "Política de cookies".

Saltar a: Contenido � | Pie de la página � | Menú principal �