Les nostres recomanacions i propostes

Adrian Tomine va néixer fa quaranta-un anys a Sacramento i viu a Brooklyn amb les seves dues filles i la seva dona. Fill de professors universitaris, va començar a autoeditar la seva pròpia revista als setze anys. La va anomenar Optic Nerve i en el cinquè número, el rei Mides del còmic indie, Chris Oliveros, la va incloure en el catàleg de Drawn & Quarterly canviant-ne el format. Des d’aleshores i fins a l’últim Intrusos, editat a Espanya per Sapristi, Tomine ha anat guanyant adeptes amb recopilacions com Sonámbulo, Rubia de verano o Shortcomings. Tres volums semiautobiogràfics en què Tomine parla de la solitud, la fragilitat i la neurosi urbana de manera calmada i subtil, amb un traç minimalista que potencia un missatge de buit i incertesa.

L’any 2002 Dave Eggers va incloure una de les històries del vuitè número d’Optic Nerve a The Best American Non-Required Reading i d’aquesta manera el gran públic el va coronar com un dels millors retratistes de les lluites, les debilitats i els fracassos de la classe mitjana nord-americana. La seva interpretació refinada i una mica desoladora de la condició humana i les seves il·lustracions aparentment senzilles però carregades de subtext, l’han convertit també en un dels il·lustradors de capçalera del New Yorker. 

Desmuntant el mite de la seva reclusió mediàtica i gràcies al seu editor a Espanya, vam poder parlar amb ell sobre el seu treball i fins i tot ens vam atrevir amb preguntes més personals. No les va respondre totes, però pocs dels seus personatges ho haurien fet d’una altra manera.

Sílvia Aymí: Ets conscient de les vegades que es relaciona el teu nom amb el de Raymond Carver o el de Todd Solondz?
Adrian Tomine: He vist els seus noms esmentats en crítiques del meu treball en el passat, tot i que no sóc conscient del nombre exacte de vegades en què això ha passat. 

S.A.: Com a llicenciat en literatura anglesa, creus que ets més a prop d’algun altre escriptor que de Carver?
A.T.: Clar, penso que la influència d’altres dibuixants és més evident en la meva obra que la de qualsevol altra persona. Com et dirien la majoria d’escriptors de ficció contemporània, si escrius històries breus d’una forma directa sobre persones no extraordinàries, algú finalment ho compararà amb Carver. 

S.A.: És veritat que vas fer el teu primer còmic als setze anys per no haver de socialitzar amb els teus companys d’institut? Va ser el primer Optic Nerve?
A.T.: Has invertit la causalitat! Vaig començar a dibuixar còmics perquè vaig fracassar a l’hora de socialitzar amb els meus companys. Hauria preferit anar a festes i tenir cites. Només dibuixava perquè no tenia res millor a fer. I sí, va ser per aquella època que vaig començar a muntar la primera encarnació d’Optic Nerve.

S.A.: A les darreres pàgines dels primers Optic Nerve es reproduïen les cartes que alguns lectors t’escrivien. Continues en contacte amb algun d’ells?
A.T.: Sí, hi ha gent que m’ha estat escrivint durant molts anys i intento respondre tant com puc. 

S.A.: He llegit que has tancat «Hortiescultura» per evitar aquesta pregunta, però és inevitable. Per què tants finals oberts?
A.T.: L’únic «tancament» realista i definitiu pel tipus d’històries que escric seria que morissin els personatges. Em sembla que això seria seguir un camí força trist. 

S.A.: A més d’aquest final tancat, al teu últim treball hi ha certa experimentació narrativa i gràfica. Diferents disposicions per pàgina, color i blanc i negre en una mateixa història...
A.T.: Sí, em volia aproximar a cada història de manera diferent, en part com a resultat d’estar tancat en un estil de dibuixar i d’escriure molt específic a Shortcomings.

S.A.: Vaig llegir en una entrevista per a The Guardian que tots els escenaris de Rubia de Verano són reals i estan dibuixats tenint molta cura de cada detall. Què ha canviat perquè això ja no sigui una prioritat per tu? 
A.T.: Les històries de Rubia de verano succeeixen en ubicacions reals i específiques. Les històries d’Intrusos, en canvi, se situen en una mena de versió de la Califòrnia dels meus somnis i records. No hi ha cap raó perquè no pugui tornar a aquest tipus de fidelitat als escenaris, si fos necessari, en un projecte futur.  

S.A.: Em va cridar l’atenció el cinisme del protagonista de «Vamos, búhos». Si tots els teus personatges són una mica autobiogràfics parla’m d’aquest. 
A.T.: Sóc massa cínic per respondre aquesta pregunta.

S.A.: A Intrusos hi ha un parell d’artistes fracassats. Hi hem de llegir alguna mena de catarsi, en això?
A.T.: No sé si descriuria els personatges com artistes fracassats. Potser seria més precís descriure’ls com poc reconeguts o menystinguts. I crec que aquesta distinció és fonamental per aquestes històries. 

S.A.: Quin dels personatges d’Intrusos faries que quedés per fer un cafè amb el jove protagonista stalker de Rubia de verano?
A.T.: Per ser sincer, no he llegit cap d’aquests dos llibres des que els vaig dibuixar, per tant no puc respondre aquesta pregunta!

S.A.: La història d’Intrusos està dedicada a Yoshihiro Tatsumi i t’has declarat admirador del seu treball. Quina relació tens amb el manga contemporani? 
A.T.: Malauradament estic limitat pel fet que no puc llegir japonès, per tant la meva relació amb el manga contemporani està completament dictaminada pel que es tradueix. La major part del que veig no m’atrau gaire i de tant en tant trobo alguna cosa que m’encanta. Però això és el que em passa amb qualsevol tipus d’il·lustració, no només amb el manga. 

S.A.: Quins llibres infantils has compartit amb les teves filles?
A.T.: Massa per dir-los tots aquí. Tinc una filla de sis anys i una altra d’un, per tant hi ha hagut llibres de tot tipus i per a edats molt diferents a casa. Intento no guiar-les massa pel que fa al gust... coses que m’encantaven quan era petit no tenen el mateix impacte en elles i, alhora, es tornen boges per coses que no puc comprendre.