Les nostres recomanacions i propostes

L’exposició que s’ha celebrat fa poc al Museu Thyssen de Madrid, amb el títol Caravaggio y los pintores del norte, serveix —encara que ja no tinguem l’oportunitat de veure-la— per recuperar la figura de Caravaggio com a esdeveniment. M’explico. No es tractava d’una mostra monogràfica sobre el pintor de la Llombardia, sinó que era un esforç per assenyalar des de les sales del museu quins van ser els espais i les vies a través dels quals Caravaggio va influir els pintors dels nord d’Europa, així com un intent per determinar de quina manera els flamencs, alemanys i francesos es van apropiar i van reinterpretar el llenguatge inventat per aquest pintor. És a dir, es tracta d’una exposició que pretén il·lustrar el rastre que va deixar l’esdeveniment Caravaggio i la manera com els efectes de la seva pintura van condicionar l’obra dels que van arribar després. El catàleg que acompanyava l’exposició, titulat igualment Caravaggio y los pintores del norte, queda ara com a prova de l’itinerari que s’hi plantejava. Entre les pàgines de l’obra, el lector hi trobarà imatges dels quadres d’artistes com Nicolas Régnier o Dirck van Baburen, que fins ara eren pràcticament desconeguts per al públic espanyol, així com textos molt ben documentats d’especialistes de la talla de Giovanna Capitelli o Gert Jan van der Sman (comissari de l’exposició), en els quals es repassa la trajectòria de Caravaggio a Nàpols i Roma, però sobretot s’aprofundeix en l’experiència dels pintors del nord a Itàlia, seguint la petjada del llombard de capella en capella, buscant la inspiració del naturalisme tenebrista que el caracteritza sota el mecenatge, només a l’abast dels més afortunats, de Vincenzo Giustiniani.

Al final del catàleg trobem una biografia de Caravaggio, profusament il·lustrada, en la qual s’incideix en valors ja clàssics a l’hora de parlar de l’artista: el geni rebel, la gran ambició i un temperament fort. Aquest final ens remet a dues altres publicacions recents que, de maneres molt diferents, fins i tot antagòniques, enfoquen la vida i l’obra del pintor italià i, en fer-ho, situen de nou la nostra atenció en l’esdeveniment Caravaggio. La primera no és ni de bon tros una novetat, es tracta de Vida de Caravaggio, de Giovan Pietro Bellori, publicada originalment el 1672. L’excepcionalitat de la crònica de Bellori rau en el fet que va ser la primera a explicar la vida de Caravaggio i va servir per crear escola. Va aconseguir definir la llegenda fosca i la mala fama del personatge i gràcies als judicis negatius (pel fet de copiar del natural i no inventar) que fa sobre els quadres del pintor, va relegar-lo a l’oblit de la història de l’art durant segles. 

Davant d’aquestes obres, i d’altres, que han tendit, al llarg dels anys, a estereotipar la imatge de Caravaggio, s’ha desenvolupat en les últimes dècades un corrent que tendeix a desconstruir l’aura de geni maleït que envolta l’artista. En aquest corrent s’inscriu el llibre Dios y Caravaggio, de Carlos Vidal, que ha publicat fa poc Brumaria. S’hi desenvolupa d’una manera àmplia la idea ja recurrent de l’esdeveniment Caravaggio. L’autor analitza aquí les aportacions del pintor italià com a esdeveniments pictòrics en si, que quan apareixen transformen les regles de l’art que es coneixien fins aquell moment; no les trenquen, senzillament obre noves possibilitats. L’autor interpreta d’aquesta manera, per exemple, el pas de l’sfumato de Leonardo al tenebrisme, aquella llum sense nom, com ell l’anomena, que apareix entre les pàgines d’aquest llibre no ja com una via per desenvolupar el naturalisme en l’art, sinó com l’única manera possible d’al·ludir a la naturalesa divina de Crist, a través de l’evocació de la seva invisualitat aconseguida alhora per l’ús de l’abrasiva llum i de la foscor profunda. És, per tant, en la seva tècnica on Caravaggio es mostra devot, per això els pintors del nord van mirar de copiar-la pelegrinant a Itàlia en un intent per acostar-se a l’infinit.