Les nostres recomanacions i propostes

Quan els adults entraven a aquella escola, quedaven sorpresos del seu desordre inicial. Era Iàsnaia Poliana, fundada per Tolstoi, on els escolars escollien el mètode, les matèries i resolien els conflictes. On els nens eren lliures.
Amb aquest plantejament, Tolstoi esdevingué un dels autors que, des del segle XVIII fins a l’actualitat, ha protagonitzat el desenvolupament de pedagogies alternatives a les tradicionals, en les quals s’ha concebut l’educació en un sentit ampli; com a procés de reconstrucció continuada de l’experiència –al·ludint Dewey–, i amb una major flexibilitat dels rols educatius. L’ensenyament s’ha considerat com un assumpte eminentment social, és a dir, tal i com apuntava Durkheim, inseparable de les altres esferes de la societat. Precisament, aquests corrents s’han mostrat contraris a l’alienació que generava l’escola respecte de la vida social i que han pretès reconstruir aquesta correlació. En aquesta direcció, Rousseau proposava a Émile una educació basada en les competències pràctiques que permetessin al nen negociar millor el seu entorn social i ser més empàtic, i així resoldre la passivitat i la impotència del que es defineix, en última instància, com la debilitat de l’ésser, que es fomentava a l’escola.

Les mateixes formes d’institucionalització han estat focus de crítica per ser una via de control de la circulació del coneixement, fent, segons Ferrer i Guàrdia, de cada cervell el motor de la voluntat de l’Estat, i per reproduir les estructures de desigualtat social, com indiquen Bourdieu i Passeron. Tals arguments són els que van portar Ivan Illich a plantejar la desescolarització de la societat i apostar per la desvinculació de tota institució a favor del lliure desenvolupament personal. Aquestes pedagogies s’han oposat a la homogeneïtzació del pensament o, tal com apuntava Deligny, la uniformització de l’ensenyament.

Han significat la recerca d’un sistema articulat que assegurés una major individualitat i que a la vegada contribuís a la cohesió social. D’aquesta manera, Ferrer i Guàrdia prescrivia una escola moderna racional, científica, laica i lliure de càstigs per a la consecució d’una societat solidària i justa. Més recentment, Nussbaum ha exposat que per afavorir la democràcia es necessària una educació socràtica, basada en la capacitat d’argumentació, i fonamentada en les arts i les humanitats, que plantegi desafiaments per a l’activació de l’intel·lecte i fomenti el pensament crític.

Totes aquestes pedagogies tenen un esperit de reforma social. Amb més o menys vehemència, constitueixen formes d’insurgència des de l’educació. Ens conviden a explotar més el potencial de cadascú i el de tots en comunitat. En essència, són propostes amb una gran sensibilitat envers l’aprenentatge i la confiança en l’ésser humà. Ens recorden allò que va ser una constant en el llibre de Dewey Democràcia i educació: «La veritable naturalesa de la vida consisteix a lluitar per continuar essent».