Les nostres recomanacions i propostes

Francesc Garriga era probablement el poeta viu més interessant de la literatura catalana.

Lector i deutor dels clàssics grecs i llatins, llicenciat en Filologia Germànica per la Universitat de Barcelona, va tenir una peripècia vital que el va dur de viure a l'Amazònia en la seva joventut, quan formava part dels frares caputxins, a la docència humanística a l'escola Sant Gregori. Professionalment, fou, també, director de la primera etapa de la revista FMR i col·laborà en diversos programes de la ràdio i la televisió.

Malgrat un llarg purgatori als anys seixanta, setanta i vuitanta, Garriga fou un poeta sempre modern. Entre el neguit i el silenci, aparegut el 1959, inaugurava la seva aventura poètica, que prosseguí amb Foc nostre, somni... (1960) i Paraules (1962), publicats a la seva ciutat natal, Sabadell. 

Als anys noranta aparegueren títols com Els colors de la nit (1990), Setembre (1992) o Els sorrals del silenci (1995). Els seus aplecs més recents, com ara Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005) o Camins de serp (2009), el feren un poeta més llegit, i a Ragtime, de Labreu, aparegut el 2011, mostrava uns versos destil·lats, plens d'una saviesa que no el distanciava mai de la poesia més jove. Cada dimecres, al bar Horiginal, presenciava el recital de poesia amb molts dels que es consideraven deixebles seus.  

Amb Tornar és lluny va guanyar el premi Carles Riba, als 80 anys. AdiA ha publicat recentment una interessant antologia, Demà no és mai. Antologia poètica 1959 - 2014 i Toni Moreno ha publicat el documental Una ombra al sol, disponible a La Central. 

Labreu prepara la publicació del seu tretzè poemari, Swing, quan Garriga ha mort a Sant Cugat als 82 anys d'una afecció pulmonar. 

"L'originalitat, involuntària, de Francesc Garriga és fruit d'un cúmul de circumstàncies que l'han dut a la diferència i, per aquest camí, ha portat els estaments, les patums, els mandarins, els lectors, els crítics i les capelletes a una mena d'indiferència condescendent que durant molts anys ha fet el que ha pogut per ignorar-lo" 
Marc Romera  


vesteixo teranyina de paraules
i enfilo un cop i un altre 
l'agulla de cosir
possible amb impossible

joguina amb cos de fang mig fet amb presses
i a l'últim dels sis dies, 
no puc fugir dels mots banals
que han despertat els meus dimonis. 

paraules. 
en tinc la boca plena
no sé ni amb qui ni quan podré desfer-me'n. 
la mort rosegarà, perquè no callo, 
les últimes. 

tempesta de silencis
les tardes mal llegides.