Les nostres recomanacions i propostes

Això és una ressenya escrita a quatre mans, és una conversa entre dues llibreteres de La Central, Ànnia Paredes i Anna Aguiló, sobre l'última novel·la de la Sally Rooney, On ets món bonic
 
Anna Aguiló:

El primer cop que la Sally Rooney (Irlanda, 1991) va arribar a la llibreria era l'any 2017. Amb la traducció al castellà de Conversations with Friends (Penguin), de Literatura Random House, es donava el tret de sortida a l'autora fora del món anglosaxó. Recordo que en aquell moment, jo no havia llegit mai una novel·la d'una autora nascuda en els anys noranta. Com a dona de la mateixa generació, no només m'interessava el llibre, sentia que, en certa manera, m'apel·lava. Honestament, em feia il·lusió veure que algú de la meva quinta s'obria pas amb una primera novel·la traduïda i podia airejar el món literari. La Sally Rooney, sonava a canvi.

La lectura de Conversaciones entre amigos, em va resultar trepidant. En qüestió d'hores em vaig submergir en el seu univers, em va sacsejar i vaig estar preguntant-me durant un temps, com podia ser que amb aquella senzillesa argumental, aconseguís transmetre reflexions profundes i el malestar d'un temps concret.

Ben aviat, el món editorial, es va fer ressò del fenomen, l'autora, no només venia llibres a Irlanda i als països contigus, sinó que estava convertint-se en una icona arreu. Els diaris la batejaven com la Jane Austen dels millenials o la veu d'una generació, un any més tard, el 2018, va arribar Normal People, traduïda al castellà per Literatura Ranom House  i en català per Edicions Periscopi. En qüestió de dies, el llibre va tornar a convertir-se en un supervendes. Arribats a aquest punt, que m'agradés la Sally Rooney era tan corrent i ordinari com que m'agradés la xocolata, anar en bicicleta o els bols de ceràmica; típic i tòpic d'una noia blanca de vint-i-llargs amb aspiracions culturals i la butxaca escurada.

En contrast amb l'èxit o precisament per tanta atenció, l'autora va rebre una allau de crítiques que l'acusaven d'escriure trames tòpiques d'heterosexuals middle class i d'acaparar un mercat en el qual començaven a despuntar altres autores joves. En un tres i no res, a la Sally Rooney no només se l'acusava de simplista sinó de copar tota una generació amb frivolitats i xafarderies.

Aquestes acusacions no van fer trontollar el fenomen, els llibres van seguir venent-se i els adeptes multiplicant-se, però sí que van marcar un precedent: o l'estimes o l'odies. Un argument dicòtom que ennuvola el judici a les que ens agrada i inflama les crítiques ferotges i destructives. En ple debat arriba: On ets món bonic (2021) I la Sally Rooney torna a fer màgia. En els dies previs a l'arribada del llibre, tenim consultes diàries sobre la novel·la, quin dia arriba? Quan el puc comprar? Teniu les novel·les anteriors?
 
Ànnia Paredes:

Moltes preguntes, una data ben marcada al calendari: 7 de setembre de 2021 i la satisfacció, com a llibretera i lectora, de veure l’expectació que pot arribar a portar la publicació d’un nou llibre. Quan a més, t’agrada l’autora i la teva impaciència és la mateixa que la de la clientela, s’hi afegeix un grau d’empatia especial, i veus que, com tu, són de les qui l’estimen i que el més probable és que també estiguin en contra de les crítiques que han sorgit últimament.

D’ella m’agrada especialment com construeix els personatges. Crec que té un do, un talent propi a l’hora de crear les seves personalitats i mostrar les febleses de cadascún d’ells. Els fa tant reals, que crec que totes ens hi hem identificat alguna vegada, o si més no, ens hi hem sentit molt a prop, i això ho aconsegueix, precisament, perquè el que fa és visibilitar tota una generació, malgrat fer-ho des del seu punt de vista. A Gent normal, ho vam veure amb la Marianne i en Connell, el rol que asumeix cadascún d’ells en cada situació determinada, la dificultat que neix quan dues persones senten i expressen de maneres diferents, tot i que potser busquin el mateix.

Ara, amb l’Alice i l’Elieen, en Simon i en Fèlix, fa un pas més enllà, i hi introdueix també, tot un seguit de reflexions que se’ns mostren a través de la correspondència entres elles, i on aquesta cerca de nous models en comparació amb èpoques anteriors, es fa més evident.

Considero que un dels seus punts forts és precisament, saber reflectir el moment en el que vivim. Una societat en la que la importància de les relacions humanes i els sentiments guanya força. Un moment on ens podem permetre trencar les normes i decidir com volem portar les nostres relacions, de canvi, d’aprenentatge, de rebutjar els referents anteriors i d’haver-ne de buscar de nous, i dels dubtes, pors i inseguretats que aquest nou construir genera. Tot això junt, li dona una força que fa que, per mi, endinsar-me a les seves pàgines sigui com travessar un túnel que ens trasllada a un moment i un lloc molt concret i tant proper com és el nostre, i alhora, tant universal que gairebé ho podríem aplicar a qualsevol moment de la història, i suposo que a això és al que fan referència quan la comparen amb la Jane Austen.
I aquesta comparació entre costums antigues i noves, em fa pensar també en la literatura que llegim. Podem ser grans amants de les novel·les del segle XIX i ser-ho alhora de les novel·les contemporànies, sense que una cosa estigui renyida amb l’altra. Les pròpies protagonistes ho fan, una d’elles, escriptora d’èxit de novel·la contemporània, les dues, grans lectores de clàssics.

Recordo, ara fa tres anys, arribar un matí a la feina i veure que havien arribat les galerades d’una novel·la d’una autora, molt jove, que no havia vist mai. Les vaig agafar, volia saber qui era, i què volia dir-nos. Les vaig començar i em va passar: allò que ara anomenem fenomen Rooney, per primera vegada.
 
Anna Aguiló:

Des que va sortir el llibre s'han fet molts articles de l'autora, dic de l'autora, perquè la majoria de les crítiques esmolades i fins i tot les ressenyes favorables, apel·len al món extraliterari de la Rooney. Qui és, com pot ser i quines versemblances hi ha entre la seva vida personal i els seus personatges, semblen ser uns dels passatemps dels qui miren amb incredulitat un èxit que escapa al seu control i també dels que, amb objectius de marketing, assetgen la intimitat de l'autora. Que la Rooney no tingui xarxes socials, almenys oficials, sembla una opció ben sàvia.

Això de voler buscar l’autoreferencialitat a les novel·les de les dones, especialment les que són joves, vives o interrogables, s’arrela en el convenciment, que en general, les dones només sabem parlar de les nostres coses i no tenim l’habilitat ni l’intel·lecte per fer noves propostes i crear ficcions. La cruesa d’aquesta idea, tot i que pot semblar desbordant i exagerada, és més comú del que sembla i tot sovint els mitjans, no només exigeixen a les autores que donin explicacions sobre les accions del seus personatges, sinó que tinguin una opinió formada sobre temes que excedeixen la seva literatura. Què en pensa la Rooney del canvi climàtic? I de la maternitat subrogada? Aquestes preguntes, que poden fer-se d’una manera naïf o fins i tot poden formular-se com si es tractés d’un test d’una revista lleugereta, no només tenen l’objectiu de donar a conèixer l’autora al públic lector sinó de convertir-la en un referent pels simpatitzants i en proveir de material als detractors, que darrere la porta, esperen el seu moment.

Gràcies al feminisme decolonial podem entendre que el concepte universal, està obsolet i més fora de lloc que mai i que tothom té un lloc d’enunciació per gestionar críticament. En aquest sentit, no diré que la Sally Rooney escrigui sobre l’amor d’una manera universal, però sí que el seu tractament de les emocions travessa, amb honestedat i respecte, els binarismes de l’heterosexualitat i que ofereix un plantejament complex dins d'una trama aparentment clàssica. I que és precisament per aquesta raó per la qual el meu pare de seixanta anys gaudeix de la qualitat literària de la Rooney, de la mateixa manera que ho fa una adolescent.

Tants llibres que hem llegit de senyors i mai ens els han venut dient que són de senyors, o que pel fet que ho escriu un home, com a dones no ho podrem entendre o no ens hi podrem identificar. Ara que despunten en ficció veus del feminisme i de la comunitat LGBTQI+, aconsellem no oposar resistència: nosaltres fa segles que llegim a senyors, sabem què fan i què pensen, seria una imprudència quedar-se fora i perdre el fil de la conversa.

Ànnia Paredes:

La universalitat de l'ésser humà com a ésser social que es relaciona és innegable, i els matisos en la infinitat de maneres que té de fer-ho, crec que són conceptes que no entren en contradicció.

És cert que la Rooney escriu des de l'entorn que coneix, potser el propi (no ho sabem ni ens ha de caldre saber-ho) i que ho fa des de la seva condició de dona blanca i europea, però no tindria sentit, per mi, que no fos així, i el fet de que ho faci, no ha d'invalidar ni el seu punt de vista ni les opcions que inclou al seu relat.

Hem de separar l'obra de l'autora, en aquest cas? Perquè ens interessa tant qui és ella en la seva intimitat quan hem sigut capaços de separar-ho en casos realment paradigmàtics? S'ha condemnant l'obra de Foster Wallace per haver llençat una cadira al cap de l'autora Mary Karr? Perquè ens encaparrem a condemnar la de la Sally Rooney, llavors?

A mi no m'interessa poder-la seguir a l'Instagram, m'interessa el que la seva obra em pot aportar. I en aquest sentit el que la seva obra m'aporta és una nova manera de gaudir de les novel·les. Una autora capaç d’introduir un problema real i del que se'n parla tant poc com és l'endometriosi, fer-ho amb l'absoluta senzillesa de crear un personatge que la pateix, i que llegir-ho sigui tant natural.

Al principi de tot ens plantejàvem si la Rooney sonava a canvi. Sí. Tant ella com totes les noves autores que estan despuntant han reoxigenat un panorama marcadament masculí, i no només les noves sino totes aquelles autores que en el seu moment van passar desapercebudes i que ara, amb aquest aire de canvi que sembla venir estan trobant el reconeixement que en a la seva època no van tenir.

El debat polèmic que ha sorgit arrel de l'autora irlandesa podríem reconduir-lo cap al ja consolidat debat de si la novel·la ha mort. Crec que la possibilitat d'entendre que hi ha cabuda per a coses noves no pot fer altra cosa que enriquir el món literari, o si més no, la meva experiència com a lectora.