Les nostres recomanacions i propostes

Amb aquest relat Claudio Magris ens demana que no deixem d’escoltar mai la història. La història n’és la protagonista: com a llegat de la consciència, com a testimoni del que no ha de desaparèixer. Magris narra l’obsessió d’un professor que col·lecciona tot tipus d’armes, convençut que, només mitjançant el museu que es proposa construir a Trieste, serà possible recordar els horrors i retenir la pau. Una història que, per la seva extravagància, es converteix en vivament tràgica.

Fa anys que Diego de Henríquez, el professor col·leccionista, recull tota mena de fusells, carros de combat, canons, espases i restes d’avions: es proposa edificar a Trieste un museu de la guerra en benefici de la pau. I és que el professor De Henríquez no tolera l’oblit: també es dedica a copiar en desenes de llibretes les inscripcions que els presoners van deixar a les parets del crematori de San Sabba mentre esperaven la mort. Unes inscripcions que també recollien els noms de delators, col·laboradors i aprofitats i que, potser per això mateix, van ser esborrades, recobertes de calç. De sobte, el professor mor en un misteriós incendi que devasta el barracó on vivia i en què tots els quaderns es consumeixen irremeiablement. 

El fil conductor d’aquesta història el condueix la Luisa; neboda d’una víctima incinerada a San Sabba, la Luisa és filla de mare jueva i, el seu pare, un sergent afroamericà, va ser membre de les tropes d’ocupació. Després de la mort d’en Diego de Henríquez, «arcàngel de la justícia i de la venjança», la Luisa rep l’encàrrec de reprendre el projecte del museu de la guerra.

El veritable centre d’aquesta història, situat als afores de Trieste, la Risiera di San Sabba, va ser l’únic camp de concentració nazi de la seva mena a Itàlia: arran de l’armistici de 1943, en aquest edifici vermell i ennegrit, els alemanys van eliminar milers de persones, davant el silenci de la ciutat i la complicitat genocida de delators i oportunistes. Després de la guerra, la memòria sembla cancel·lada, obstruïda: el projecte del museu va sorgint amb força, ràbia i indignació, però, al mateix temps, va deixant una esquerda per la qual es cola la compassió. La seva posada en escena resulta, amb freqüència, grotesca i maniàtica, però és impossible fer-ho d’una altra manera: aquestes són les dimensions de la pertorbació que la injustícia provoca.

Mitjançant una narració polifònica i erudita, en què tot allò que se silencia irromp d’una manera fulgurant, Magris relata el camí de tragèdia i silenci per on transcorren sentiments aclaparadors. L’autor ens recorda que, davant de la barbàrie i el dolor, és necessari aspirar a un destí millor. No ha lugar a proceder és la recerca d’una veritat oculta, és el clam per una justícia que no arriba, és el deute adquirit per una comunitat després d’anys de mirar cap a una altra banda, és una crida a reconciliar el món amb la llibertat i la justícia.