Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?
Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.

Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.

Marta Marín-Dòmine
Canadenca nascuda a Barcelona, Marta Marín-Dòmine ensenya Literatura peninsular i Estudis de la Memòria a la Wilfrid Laurier University de Waterloo (Canadà), on dirigeix el Center for Memory and Testimony Studies. Durant molts anys ha estat dedicada a la pràctica i a la docència de la traducció literària a la UAB; de la seva relació amb la psicoanalisi i la traducció en va resultar el llibre Traduir el desig. Col·labora amb grups de recerca sobre Memòria i Literatura Testimonial a la Universitat de Barcelona i a la Université Paris-Sorbonne.

És autora dels documentals Argentinians in Toronto i Mémoire juive 1932-1945. Ha realitzat la instal·lació artística Je vous offre les oiseaux / Us ofereixo els ocells (MUHBA 2017), encarregada pel Comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona en homenatge a les víctimes dels camps nazis.
És la instigadora de l’edició d’El desgavell de Ferran Planes a Club Editor, on ha publicat el postfaci de Rua de captius de Grau Viader i de K.L. Reich d’Amat-Piniella, que va traduir a l’anglès amb l’escriptor canadenc Robert Finley.
Col·labora episòdicament amb el diari Ara.