Saquejat i abandonat el 1835, el monestir de Poblet recuperà la vida monàstica el 1940 amb l´arribada, sota els auspicis del franquisme, de quatre cistercencs italians. Pocs mesos després s´hi afegia la primera vocació catalana en més d´un segle, el sacerdot espluguí Bernat Morgades i Òdena que, durant la dècada següent, esdevingué el puntal de la represa tant espiritual com material del cenobi pobletà.

El 1950, però, un cúmul de raons eclesiàstiques i ideològiques que aquest llibre analitza amb detall comportaren la desgràcia del pare Morgades, que fou foragitat de Poblet, desterrat a França i condemnat a un exili difícil de comprendre que esdevindria una cruel cadena perpètua. El cas Morgades il·lumina des d´un angle fins ara desconegut les relacions entre Església i dictadura, entre catolicisme i catalanisme, des de la Guerra Civil fins als primers anys 1960.