Els pensadors de la Grècia arcaica, imprecisament anomenats presocràtics, es proposaren d’entendre el món. Encetaren —i a fe que ho feren de debò!— una manera molt desimbolta de pensar i d’ordenar el món en la qual encara ens sentim reflectits, perquè trepitgem la mateixa terra i contemplem el mateix cel. D’aleshores ençà, l’activitat filosòfica ha anat esdevenint més i més complexa —acadèmica i tot!—, però la tasca del filòsof que tots portem a dins no ha pas canviat gaire: admirar-nos del que veiem, tot demanant-nos quin sentit pot tenir tot plegat. Aquesta breu antologia, dividida en deu unitats temàtiques, gira entorn d’un centenar de concisos poemes —tanques i haikus—, que interpel·len uns quants textos antics, molts d’ells fragments d’allò més enigmàtics. Representa, doncs, una contribució més a l’inveterat diàleg entre la poesia i la filosofia, inextricablement vinculades l’una a l’altra.