Joaquim Ruyra (1858-1939) ofereix una imatge de contrastos molt marcats tant en l’obra com en la seva vida. No sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX –les marines davant els boscatges–, sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d’èxit esclatant i d’algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d’una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida. Té la capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d’interrogants mai no explicats fins ara. A partir d’un cert moment Ruyra va viure per preservar la pròpia obra mentre es dedicava a altres tasques intel·lectuals. Estava convençut d’haver encertat en un determinat període, d’haver donat una obra definitiva, això és: acabada, original. Ell mateix la va anar fent única, incomparable, inimitable. Va dedicar molts esforços a preservar-la, perquè surés per sobre de les onades generacionals i fos considerada clàssica. D’altra banda, poques vegades es produeix una unanimitat tan general en la valoració d’una obra, tot i la seva brevetat. És un cas similar al que ha produït Juan Rulfo en la literatura llatinoamericana dels anys cinquanta del segle passat; també marca unes línies de relació palpables amb Poe, Cortázar, Calvino i se situa entre els grans de la narrativa europea del segle XX.