La solitud de la infància i l´estupor de la vellesa, les pel·lícules vistes i els llibres llegits, la feina, la música lírica, la política, creure o no creure en Déu: els breus assajos recollits en aquest volum s´assemblen a les pàgines d´aquell diari que Natalia Ginzburg afirmava que mai no havia estat capaç d´escriure.

Certament, són textos propers, per afinitat temàtica i saviesa en la narració, a Lèxic familiar, i, com en qualsevol obra de Natalia Ginzburg, són inseparables de la vocació de la narració del si. En la seva casualitat, en el seu plàcid desordre quotidià, aquests relats mostren qüestions que pertanyen a tothom.

Singular autoretrat de dona, No has de preguntar-me mai esdevé una experiència familiar i un objecte destinat a fer-nos companyia dia rere dia.