Us demano que m’acompanyeu en el meu itinerari. Encara em fa por de tornar a entrar, tota sola, en aquells trens atapeïts, en aquells barracons infectes. Encara no sóc capaç, tota sola, de trobar-me davant d’aquelles persones, vestides de blanc, però amb un cor ben negre, que només volien ferme mal. No em fa cap gràcia, tornar a enraonar amb aquells familiars que m’haurien d’haver acollit –tant que ho necessitava!–, i en qui només vaig trobar egoisme i gasiveria. Com a nena de la guerra crec que és important que se sàpiga que els nens s’ho van passar molt malament. Aquests records són com arrels sembrades profundament que ens fan adonar que el món ha de lluitar per tal que mai... mai més, es tornin a viure situacions en què el desig de morir representi la llibertat». La Mercè Sanz, la nostra nena catalana als camps nazis, segueix portant al cor el sofriment de tantes nenes i nens del món, però no n’ha quedat esclafada; a la seva mirada hi duu lum i compassió, per això bé podem dir que és un testimoni per al nostre temps