Thomas De Quincey considerava que la intel·ligència humana no havia assolit mai l’alçada que va atènyer amb Immanuel Kant, un del filòsofs més influents de tots els temps. I tanmateix la intel·ligència humana, fins i tot quan arriba tan amunt, no solament és mortal sinó que pot decaure, envellir, tornar-se decrèpita. Llavors, De Quincey experimenta encara més afecte per aquesta claror suprema, just en el moment en què vacil·la. En segueix les palpitacions. Anota l’hora en què Kant deixa de poder crear idees generals i ordena falsament els fets de la natura. Certifica el moment en què la seva memòria defalleix i l’instant en què la seva facultat de reconèixer s’extingeix. Pinta els quadres successius del seu deteriorament físic, fins a l’agonia, fins a la darrera espurna de consciència, fins al sospir final. D’aquesta manera, el relat dels últims dies d’Immanuel Kant esdevé un llibre universal sobre la decrepitud que pot colpejar a tothom, independentment del seu geni.