A la Barcelona dels anys quaranta, el fenomen del barraquisme no era nou. De la barriada del Somorrostro, ja se´n tenia constància a finals del segle XIX. Però l´augment sobtat de població amb baixos recursos després de la guerra va fer que s´hi creessin noves construccions, autèntics infrahabitatges els habitants dels quals no tenien accés a serveis bàsics com l´aigua o l´electricitat, i encara menys a la sanitat o l´educació. Elaborat a partir dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra, aquest volum descriu l´obra social que Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez, Xavier Vallory i una colla d´altres joves de vint anys, catòlics, laics i compromesos amb l´Església, van dur a terme en aquella època al Somorrostro.

Coneixedors de la feina duta a terme per aquest grup inicial, els caputxins van decidir implicar-se en el projecte, fet que els donava cobertura "institucional" davant els paranys i entrebancs que posava l´Església oficial. Un document excepcional que descriu amb detall les principals dificultas, les efemèrides, les activitats i, fins i tot, les despeses que va generar l´obra social d´aquests joues des que van posar els peus al Somorrostro a les acaballes de l´any 1948, fins a la demolició, l´any 1966, de l´última barraca d´aquell barri oblidat.