Jardí francès. De Villon a Rimbaud conté poemes de vint-i-cinc autors dels quatre segles que hi ha entre aquests dos noms. Els he triat seguint el criteri del gust, el qual s’ha deixat convèncer de vegades per la singularitat, l’extravagància o la diversió, i tots els poemes els he traduït perquè m’agradaven, per un motiu o altre. He procurat traduir-los sent fidel a la poesia, que és el que compta: en la traducció d’un poema només hi ha poesia si el resultat també és un poema. Quasi mai tan bo com l’original, és cert, però un poema. Aquest propòsit és desesperant, perquè molt rarament s’arriba on es volia arribar, però la humilitat que el traductor necessita no faria res de bo sense l’ambició. Ja sabem el que passarà quan traduirem Villon, Baudelaire o Nerval, sabem que sempre quedarem lluny d’ells, però hem d’intentar quedar-hi el menys possible.
Pere Rovira va començar a traduir poemes francesos per devoció, però també per necessitat de distracció, en un moment difícil. L’any 2008 va publicar Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, i l’any segu¨ent, Les roses de Ronsard, que era el primer recull d’una certa extensió que de Pierre de Ronsard es publicava en català.