La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d´un aspecte. D´una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l´havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D´altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l´acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l´os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l´article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d´Eugeni d´Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d´una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n´és l´indiscutit iniciador, i Pla, que n´és el més gran prosista.