L´hivern de 1974, un jove Werner Herzog decideix anar caminant de Munich a París per visitar a la seva amiga i crítica de cinema Lotte Eisner, que es troba molt malalta a l´hospital. En lloc de viatjar ràpidament a la capital francesa per reunir-se amb Eisner, Herzog inicia un viatge solitari a peu que, segons ell, mantindrà a la seva amiga amb vida mentre camina. La seva aventura va durar del 23 de novembre al 14 de desembre de 1974. Quatre anys després, aquesta gesta va donar peu a la publicació d’un petit assaig: Del caminar sobre hielo.
Caminar sobre el gel és una exposició col·lectiva que situa el seu punt de partida en aquest relat. El cineasta alemany descriu de manera minuciosa els paisatges, situacions i pensaments que li acompanyen durant el viatge. Una traducció a l´àmbit de les arts visuals on l´absència de practicitat del seu viatge obre dues possibles interpretacions: d´una banda, l´activació del paisatge a través de la performance i l´experiència directa; per l´altre, una anàlisi sobre la disfuncionalitat de l´art, un context capaç de destinar un gran esforç i energia a empreses alienes a les convencions que configuren el nostre entorn social.
El romanticisme individualista de Herzog i la seva fascinació per allò o aquell que se situa en el límit (del geogràfic, de l´humà, del possible, del necessari…), ens suggereix a la vegada una manera específica d´entendre la pràctica artística des del present. Una lectura particular en la qual, ja sigui per necessitat individual o per progressiva desil·lusió o desencantament d’allò col·lectiu, la condició de l´artista es mesura mitjançant la perseverança eufòrica del repte.
En definitiva, Caminar sobre el gel analitza la fragilitat i la intensitat de l’acció de Herzog – la d´avançar per un lloc inestable, incert – mitjançant una trobada entre artistes de diverses generacions i procedències. Artistes que comparteixen el seu gest simbòlic i inútil. En aquest sentit, l´exposició és un homenatge a la condició disfuncional i poderosa de l´artista. Per cert, Lotte Eisner va vèncer la seva malaltia i no va morir fins el 1983.