Les nostres recomanacions i propostes
Ressenya
Lydia Davis
Ni puc ni vull
Per Joan Flores Constans
17.3.2015
Les més elementals normes de la lògica dicten que individus normals enfrontats a situacions quotidianes prenen decisions habituals. Naturalment, aquesta realitat gris, avorrida i previsible sembla poc explotable des del punt de vista literari, a menys que fem elàstic el concepte de “normalitat”. Aquest és el terreny que explota la literatura de Lydia Davis: o les situacions són només aparentment habituals, o els seus personatges acostumen a tenir certes peculiaritats, petites inadaptacions, lleus disfuncions, que l'autora aprofita mostrant la ridiculesa de l'intent d'anàlisi racional dels costums més establerts.
Són precisament aquestes peculiaritats les que suporten l'entramat narratiu, dens i profund, tant de Ni puc ni vull com d'altres textos de l'autora, personatges que no acostumen a tenir, com és habitual, conflictes amb la parella, amb els veïns o amb els companys de feina, sinó amb si mateixos; i que són retratats amb una impietosa cruesa. A Ni puc ni vull hi conviuen els relats més obsessius –alguns personatges exhibeixen amb tota normalitat unes neurosi canòniques– amb els fragments més elementals, flaixos que enceguen al lector desprevingut que té tendència a sentir-se agombolat per aquesta prosa aparentment senzilla i digerible. Tampoc l'extensió dels relats és homogènia, ja que s'hi inclouen des de textos d'una sola línia fins alguns de vàries pàgines, i també de diferent intensitat: des de la confessió íntima a la descripció més asèptica. Així, alguns semblen, tant pel seu format com pel seu contingut, avisos; d'altres, generalment els més curts, semblarien fregar el territori de les confessions; alguns, finalment, els més aconseguits, prenen el format de "Carta a…".