Les nostres recomanacions i propostes

Diu Cabré que Les incerteses és una fugida terapèutica de l’ombra massa allargada de Jo confesso; una manera d’allunyar-se dels seus personatges, les seves atmosferes, els seus conflictes. Feina difícil després d’estar vuit anys arrelat dia i nit a aquest món paral·lel a la realitat quotidiana.
Però aquest no és un llibre sobre la seva última novel·la; és fruit de l’espai buit que deixa a l’acabar-la. Són pàgines on l’autor es permet la llibertat de mirar enrere –i endavant– i reflexionar. Sobre què?, us preguntareu.  La resposta concreta i resumida seria: sobre la creació literària o, més aviat, la seva relació amb la creació literària. Però, a partir d’aquí, Cabré divaga sobre la poesia de Comadira i Herbert, la música de Mozart i el quartet Juilliard i la pintura de Viladecans i Hopper. Salta de lectures i relectures a anècdotes pròpies i alienes. No hi ha un esquema clar, no hi ha un guió a seguir; quan una idea li fa pensar en una altra s’hi aboca sense preocupar-se de si tornarà o no a l’anterior. Manté una conversa amb el lector on, a falta de resposta directe, dóna espai al propi dubte i sempre deixa clar que la que mostra és una percepció personal de l’escriptura.

És així com arribem a entendre com Cabré comença i acaba, o dóna per acabada, una novel·la; o com viu els anys que dura la seva creació i què li passa per dins quan escriu una escena clau de l’obra. Lluny de només explicar-ho, Cabré s’inventa una petita narració de la qual va explicant tots els detalls a mesura que l’escriu, permetent que el lector faci d’espectador assegut a primera fila.  Ni quan es passa a l’assaig, quan vol fugir de l’ombra de l’última ficció, pot renunciar al plaer de narrar, i és un plaer poder-li seguir els passos de tan a prop.