Les nostres recomanacions i propostes

No sabem si John Ford va passar pels Monegres o si Emir Kusturica té previst rodar-hi algun dia, però Ramon Erra ha creuat dos universos genuïns en el seu retorn a la novel·la i se n’ha sortit amb escreix.

A Far west gitano, guanyadora del premi Marian Vayreda d’Olot, l’escriptor, nascut a Vic i criat al Lluçanès, explica la història d’una família gitana que, en el context de la crisi, desafia els valors tradicionals per anar cap a Saragossa a buscar-se la vida. Pel camí, un cowboy barbut que condueix un cotxe negre amb algun compte pendent i un fotògraf paio que se sent atret per la manera de viure de l’ètnia nòmada per antonomàsia.

L’autor, ubicat actualment a Canet de Mar, s’ha fet un lloc en el panorama de la literatura catalana contemporània des de fa anys, amb reculls de contes únics i brillants com La flor blanca de l’estramoni (2001), Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail (2011). Desfent el nus del mocador (2008) va ser el seu aplaudit debut novel·lesc; després va venir Escolta, Volòdia (2010). Far west gitano és el seu celebrat retorn.
Carretera i manta.
 

A. A alguns dels teus contes i a Desfent el nus del mocador ja apareixien alguns personatges gitanos. Quines característiques vitals tenen que t’atrauen?
R. La diferència i la proximitat. El misteri. Una forma de vida que ve de molt antic i que sovint xoca amb la que practiquen els seus veïns. La porositat que fa que les comunitats gitanes s’empeltin de les maneres de viure i fins i tot de parlar dels paios, amb els que comparteixen espai, sempre sense renunciar a ser el que volen continuar sent. Les feines a les que s’han dedicat tradicionalment: la venda ambulant, la reparació d’estris, paraigües, matalassos, esquilar cavalls i ases, el circ, la música. Jo m’he criat en un poble petit on passaven poques coses. L’arribada d’unes gitanes amb grans cistells per vendre puntes casa per casa, o d’una família que volia fer un espectacle a la plaça, sempre era motiu d’alegria. Al mateix temps, també hi havia un punt d’inquietud, fruit de les coses que senties a dir, no sempre positives.

A. Els protagonistes del llibre fugen cap a l’oest, com els cowboys... De què fugen? Cap a on van?
R. Crec que fugen de la monotonia, de l’uniformisme, dels problemes del dia a dia. Van cap a un ideal, cap a recuperar un passat que potser ja no existeix; potser mai ha existit en els termes que el recorden. Necessiten una excusa o dues, però en realitat responen a una mena de pulsió interna. En el cas del Ramonet, claríssimament. Van cap a l’oest perquè és el camí que fa el sol, però també perquè cap a l’oest hi ha més terra per córrer.

A. Volies reflectir alguns elements de la crisi, amb el llibre? En un context de crisi, creus que és possible viure d’una manera alternativa?
R. La crisi posa en crisi, valgui la repetició, uns valors que semblen caducats i fa que se n’albirin de nous: acostar-se a la natura, simplificar les nostres vides, pot ser un gran què, però el món actual deixa poc espai per poder viure al marge. Tot està controlat, tot està prohibit. 
 
A. D’alguna manera, Far west gitano podria creuar-se amb els protagonistes de la novel·la de Desfent el nus del mocador... Aquella era una novel·la on el protagonista, un cambrer d’un bar de carretera, veia passar molta gent, com una road movie amb la càmera quieta... Aquí assistim a una road movie en tot regla, amb la càmera constantment en moviment.
R. No se m’havia acudit, però potser sí que passen per davant d’aquell local, la colla del Ramonet. En tot cas, s’aturen a d’altres llocs. No trien aturar-se en aquell Parador concret.  A Desfent el nus del mocador hi havia un autocar de gitanos portuguesos, em sembla recordar, que passaven com una ventada pel bar de carretera. El cambrer del bar esperava que li portessin històries, que li expliquessin aventures;  en canvi, el Ramonet i la seva família surten a buscar-les. Segurament hi ha més paral·lelismes; de fet, diuen que els escriptors sempre escrivim la mateixa història. Doncs potser sí.

A. Els teus llibres de contes tenen sempre un cert fil conductor, es contaminen els uns als altres. Quina és per tu la diferència en el moment d’escriure una novel·la?
R. En aquest cas tenia clar que seria una novel·la. Sabia quin havia de ser el començament i com acabaria tot plegat. No tenia tan clares les aventures del mig. Quan faig contes, els uns en contaminen d’altres d’una manera més o menys inconscient. Després, un cop el recull està embastat, hi acabo de sembrar detalls que els relacionin. M’agrada que el recull expliqui una història o una pseudohistòria que emboliqui el conjunt, que se sobreposi a allò que explica cada conte en concret.

A. La novel·la està escrita com de passada, hi ha molta oralitat, els gitanos usen termes molt propis.
R. El parlar dels gitanos de la novel·la és una mitja invenció. L’he muntat a partir de formes pròximes a la variant rossellonesa del català, afegint-hi alguns gal·licismes, algun terme d’argot, alguna paraula col·loquial, alguna expressió del meu poble, i poca cosa més. Volia que resultés creïble, però sense posar entrebancs al lector. Mentre em documentava sobre els manouche, la comunitat gitana de Perpinyà i rodalia, i els gitanos en general, anava fent una llista dels diferents noms que se’ls havia adjudicat. Alguns els vaig adaptar i n’hi vaig afegir de la meva pròpia collita. Volia omplir la novel·la de tòpics i referents trets de converses sentides als mercats, de reportatges, lletres de rumba, llegendes, memòria popular, records meus d’infantesa...  Tenia ganes de fer un poti-poti d’homenatge a la gitanitat, una aproximació literària i sentimental, sense cap mena de pretensió científica.

A. En quin moment es troba el món gitano amb el del far west? El personatge de l’home barbut que va sol, el cowboy de la novel·la, té algun lligam amb els gitanos?
R. La novel·la parla dels gitanos, del nomadisme, però no només d’això. Els altres personatges que hi surten em serveixen per obrir més el focus i explicar que aquesta inquietud de buscar no se sap què, d’anar sempre més enllà, és una cosa humana. Que els gitanos, per les circumstàncies que siguin, hagin mantingut el nomadisme fins avui dia, no vol dir que tinguin aquesta idea en exclusiva. Penso que aquesta idea viu en algun racó del subconscient de tots els humans; tots hem pensat alguna vegada allò de “carretera i manta i ja s’ho faran”.

A. Sempre n’hi ha algun que retrata. Quin paper fa, el fotògraf paio, a la novel·la?
R. En el fons, el que està fent la tropa del Ramonet és una representació, una mena de recreació d’una manera de viure que s’està extingint (o ja s’ha extingit). Posar-hi un fotògraf reforça aquesta idea. També necessitava  un punt de vista que tingués un peu a dins i un peu a fora de la tropa. 

A. Aquesta qualitat westerniana de la novel·la es fa evident amb el tipus de punt de vista, com un spaghetti western amb diferents personatges. Volies buscar aquest element cinematogràfic? Està aconseguit.
R.  El joc va en diferents sentits. Els gitanos poden ser uns grangers que van cap a l’Oest a buscar una vida nova, però també poden ser els indis, que són expulsats de tot arreu.  Tot plegat enmig d’uns “decorats” una mica de nyigui-nyogui. El desert no és el de Utah, és el dels Monegres... La història que en surt és una mica dubtosa. Cada punt de vista és interessat. També se sent de fons la veu de la comunitat, com si es jutgessin els fets a pilota passada. Això ho faig perquè la història ja soni a llegenda mentre passa pel davant dels nostres ulls. Suposo que en cinema això s’aconsegueix amb la fotografia, la música... Spaghetti western? No sé.

A. Se’t va ocórrer per alguna estampa real en concret?
R. Això de lligar-ho amb el western? No et sabria dir. De seguida vaig veure que havia de jugar amb aquests referents, que la història i el plantejament m’hi portaven. Vaig començar a fer picades d’ullet al gènere, com també hi ha moltes picades d’ullet als tòpics gitanos (encara que sigui per desmuntar-los) i  a d’altres mons llegendaris i mítics, perquè amb aquesta novel·la volia explorar també això.

A. Quin és el teu western preferit?
R. Centaures del desert, en podria ser un. Río Rojo i Río Bravo, dos més. La Diligència...i d’altres que ara no em vénen al cap.

A. Als westerns els homes van sempre cap a l’oest, cap on es pon el sol, el crepuscle, cap a la mort... A Far West gitano els gitanos van a Saragossa, però cap a on es dirigeixen? És una novel·la crepuscular?
R. Si ho vols dir així, sí. Els gitanos de la novel·la ja no són “autèntics” nòmades, estan fent una mena de representació. El protagonista és il·lús, viu més dels records que de la realitat, fins i tot beu un pèl massa. La dona, la Celos, hauria preferit quedar-se a casa i passar l’estona millorant-la, decorant-la al seu gust. La tieta és una single moderna.  Arriba un moment que el viatge agafa aires de malson.

A. Sí. I tot i això, però, mai et deixes endur pels sentimentalismes, per allò lacrimogen: la teva escriptura és alegre. Creus que escriure pot ser una sublimació, d’alguna manera, per als teus personatges, per a les culpes, les preocupacions, les angoixes que arrosseguen?
R. M’agrada que les meves històries tinguin un to nostàlgic i que no hi falti l’humor. No faig realisme, encara que sempre hi tingui un peu posat. Segurament escric les meves fantasies, que no deixen de ser una fugida. Això em permet presentar un món tragicòmic, un món una mica de faula i uns personatges perdedors, però sempre amb aquell punt d’il·lusió. Jo mateix sóc d’aquells pessimistes que de seguida troben una excusa per il·lusionar-se.

A. Et diré cinc noms que m’han vingut al cap llegint Far West gitano, a veure què et suggereixen, què en penses d’ells: Clint Eastwood, Emir Kusturica, Mercè Rodoreda, John Ford, Jack Kerouac.
R. Home! Clint Eastwood, o altres actors de western, representen aquesta barreja de violència i bonhomia. Kusturica, sí, tot i que a vegades és una mica excessiu, però m’agrada i alguna cosa de l’esperit de les seves pel·lícules deu traspuar la novel·la. El món dels Balcans m’atrau moltíssim. La Rodoreda penses, què hi fa aquí? Però és veritat que el seu estil m’ha marcat des que la vaig llegir per primera vegada fa anys i panys. John Ford,  no només pels westerns, també per films de l’estil de The Quiet Man. La cosa irlandesa també em tira. I Kerouack, no cal dir-ho, és un important explorador de l’oralitat.

A. Per què escrius?
R. Una mica per vici. Una mica per buidar el cap de fantasies. I també com un repte personal, com una lluita contra mi mateix. Un dia em llevo i penso, seria capaç d’aconseguir fer una cosa així o aixà? I m’hi he de posar i he de mirar d’arribar bastant a prop del repte. Suposo que és com un corredor de fons que es proposa una determinada marca i fa els possibles per assolir-la.