Precoz
13.6.2017
19h
La Central (c/Mallorca)
Precoz, com La débil mental, encara una complicada i ambigua relació
filial: una obra d’un centenar de pàgines que s’obre davant el lector amb
l’exuberància i la força abassegadora dels més grans. Molts han vist en
Harwicz la Virginia Woolf argentina, altres la comparen al millor Joyce,
i altres reconeixen ecos faulknerians; del que no hi ha cap dubte és que
l’autora argentina, més enllà de tota comparació, sempre odiosa, està
cridada a renovar la literatura d’aquest país.
Una relació viscuda al límit, al límit de l’amor, al límit de l’obsessió i al
límit de perdre-ho tot, el món, quan aquest és l’altre. Una torsió brutal
dels rols convencionals que qüestiona el mateix significat de la maternitat,
el deure social atorgat a la dona i, en concret, el deure que té a veure
amb el fet de ser mare. Aquestes distorsions es transformen en un estil
cru, despullat de tot ornament, de tot element sobrant, convuls com la
mateixa vida, on tot succeeix sense raó aparent, només succeeix...
Són molts els que s’entesten a veure en Ariana Harwicz traces dels
més grans escriptors del segle XX: Joyce, Proust o la mateixa Woolf, entre
d’altres. Això és dir molt i és no dir res, cap escriptor defuig amb èxit
la tradició, la mirada inescrutable del cànon, allò que tot ho veu i tot ho
comprèn.
A Sobre el antimétodo y la escritura musical, text inèdit, Ariana
Harwicz ens mostra el seu taller, les seves eines i com les utilitza. Un text
que ens il·lumina, que ens parla de com música i escriptura esdevenen
una mateixa cosa; ens apropa a la gestació de Precoz, ens descobreix els
secrets d’una novel·la fosca, el·líptica, però sobretot personal, visceral en
la seva concepció, despullada, fins i tot quan això significa enfrontar-se a
la veritat més crua, aquella que sempre hem volgut amagar, com si mai
haguessin estat part nostra.
